Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/168

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 feien tabola tant com podien.
 Allavors les sangs m'han pujat al cap.

Pare. I el tupí?

Mare. El tupí… jo… l’he…

Pare. Tu!…

Tots dos. …trencat!

Pare. (Riu amb gran rialla.)

Mare. (L'escarneix.)

Pare. No et cremis si ric; no et cremis pas:

 és ben cert, trobo que és un fort cas.

Pro bé, a on han anat aquells dos?

Mare. (De pressa, de mal humor.)
Han anat cap al Puig Ombrós!

Pare. (Espantat.) Al Puig Ombrós! Espera't un poc!

 (Despenja una escombra de la paret.)

Mare. (Amb menyspreu.)

No toquis l’escombra, que està en son lloc!

(Ell deixa l'escombra i encreua les mans.)

Pare. Ai, pobrets, si es perden pel bosc,
de nit, sense lluna ni estels, tan fosc!

Mare. Ai, Verge!

Pare. ¿Tu no saps l’esgarrifós tètric lloc

 on hi ha

un maligne estadà?

Mare. (Commoguda.) Maligne? Qui vols dir?

Pare. (Amb veu de por.) La mala bruixa!

Mare. (Espantada.) La mala bruixa?
 (El pare torna a agafar l'escombra.)

Mare. (Repensant-se.)
Pro… digues: per què prens l'escombra?

Pare. L’escombra, l’escombra…

 No saps què vol dir? No saps què vol dir?
Muntant-hi van, muntant-hi van les bruixes!
Pel bosc endins,

amb mals instints,