Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/17

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mig rient, i m'ha dit: —Sí, vés-hi, filla.—

I ha donat l'ordre. Jo he vingut llavores
a despertar-vos, tot donant-vos pressa,
mentre enganxaven les lluentes mules
i carregaven les paneres plenes
amb la roba, i la mare ens amania
l'esmorzâ en un cistell... Doncs digue'm, ara,
si aquell sòmit no és prou per capficar-s'hi
que ni he tingut intent d'emmaridar-me
ni puc preveure mon marit quin sia.

Dim. Potsê no ho saps, i els déus ja te l'acosten...

Mes qu'és aquest xisclar de les companyes?
Massa juguen, i és hora d'enllestir-se.
Tu vindràs?

Naus.  Jo vindré.
Dim.
No t'entristeixis.
Naus. (Sola.) —Potsê no ho saps, i els déus ja

(Somriu somniosa.) [te l'acosten.—
¡Quina en fóra, Nausica, que tot d'una,
sens saber d'on, t'aparegués un hèroe
vestit d'una armadura resplendenta,
brillant de majestat i ple de força,
i en tu posés els ulls fits i amorosos,
i, fent un gran sospir, obrís els braços! (Pausa.)
O déus! jo, que confosa restaria
sense gosâ acostar-m'hi, mes alhora
sense voler fugir de sa presència!
Immòbil, com aucella fascinada,
li estaria al davant també mirant-lo
parpellejant, i el pit m'onejaria
de pressa; amb les mans juntes, i la boca
mig oberta, alenant... mes sens paraula.

(Extasiada.)

Ell fóra qui em diria aixís: —-Nausica...—
(Nausica!... Oh! el meu nom en els seus llavis!)—