Jo sé un castell a no sé on:
un rei quiet a dintre hi resta:
s'està amagat a un lloc pregon
i no surt mai a la finestra.
Té un munt de coses tot voltant
entre invisibles sentinelles;
cent remoroses fontanelles
pel sostre avall van regalant.
I allò que han vist amb ull ben clar
entre els estels, de tant mirar-ho,
al rei ho baixen a contar
i mai acaben de contar-ho.
El rei, en l'ona fresca llur,
renta son cos, tan tendre encara:
la sang tan blanca de sa mare
en ell reflecta un brill molt pur.
El seu castell, d'estrany, bé ho és:
arrels posà en la mar obscura
i el fermà al fons per sempre més,
per privâ el vol cap a l'altura.
Volen els núvols com pendons
al llarg dels murs; amb gran misteri
lliga als vassalls per tot l'imperi
una llaçada que ix del fons.
Hi ha una gran generació
davant les portes tot lo dia;
i, demostrant gran devoció,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/210
Aquesta pàgina ha estat validada.
⁂
