Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/241

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

 els amors de la lluna s’acabaren.
 Ai, com us esblaimeu davant l’albada!
 Sí que ve, sí que ve:
 ve resplendint d’amor envers la terra,
 que tot l’amor del sol és innocència
 i anhel de creació...
 Mireu, mireu que impacient avança
 per sobre el mar!
 ¿No sentiu ja l’ardenta alenada
 del seu amor, la seva set?
 Vol abeurar-se en el mar,
 absorbir-lo tot ell cap a l'altura...
 I el mar, frenètic, sos mil pits aixeca.
 Vol ser besat, eixugat per la set del sol.
 Vol ser aire i altura i camí de llum,
 i vol ser llum...

 Cert que, com ama el sol, jo amo la vida
 i tota mar profonda...
 Tot lo que és fondo a mi! A la meva altura!

 I això és de lo que jo en dic pensament. —
 Així parlà Zarathustra.