Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/36

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dels que has anomenat o bé d’un altre,

ens digues tants favors o tants auxilis
que puguem esperar-ne i ens convinguin
com jo he dit d'Hermes.

Dim.
Sols me mancaria

el teu enginy…

Cort. i.
És cert que és com Ulisses

Eurimedon.

Cort. ii.  Un altre cop l’abones?
Cort. i. Dic lo que sento.
Cort. ii.
Lo que sents... dels altres.
Cort. iii. Pro Dimant te raó.
Cort. ii.   El rei.
Cort. i.
Oïm-lo.
Rei. Amics, no us travesséssiu de parauleá.

Honrem als déus com an els déus pertoca,
serenament: i mal contentaríem
a l’un o a l’altre si per l’amor seva
perdéssim la pau nostra, que això fóra
ofendre’ls tots plegats. Dimant, escolta’m.
Eurimedon ha fet tan bell elogi
d’Hermes diví, que sembla que en la taula
l’ha fet present: aixfs no pot negar-se-li
l’última libació. Mes sia l'última,
Eurimedon, perquè Dimant mostrava’ns
el gros perill de que ens abandonéssim
a una excessiva devoció en la taula.
Creiem que Posseidon no pendrà agravi
que aquesta libació sia transmesa
al «fill de Zeus»; que tots els déus s’assemblen
i en un són tots si amb ver amor se l’honra.

Eurim. O trei! un lloc al llur costat mereixes.
Dim. M’has deixat tot confós.
Rei.
Ompliu les copes.

A Hermes, al patró dels bons encontres!