Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/40

discreció amb què ha volgut portar-la a terme. Escolteu, doncs: jo só…

Rei.

Estranger, detura’t: no vull que es trenqui pas per causa nostra un secret al que et deus, segons me deies. No cal, perquè tot home que fa via és a nosaltres enviat per Zeus i és hoste benvingut; i menys encara te cal a tu, que ja amb el sol aspecte i la paraula i el gran cor que mostres declares l’esplendor de ta nissaga. A més, véns per la mà de nostra filla, i això ja et fa sagrat entre nosaltres, a tu i al teu secret. Doncs serva’l, dic-te: no fos que, profanat per culpa nostra, ens portés malaurança. I ara et prego que a mon costat t’asseguis en la taula, que beguis amb nosaltres aquesta última libació, i amb tu en pau finim la festa.

Ulis.

Rei, obres com qui ets: la llei acato.

Rei.	A Hermes, al patró dels bons encontres. (Beuen tots.)

Naus.

O pare! Al foraster, ¿no li plauria oir tal volta al nostre vell poeta contar, com fa sovint, llevant de taula, les altes gestes dels valents de Troia?

Rei

És pel teu gust o el d’ell, que m’ho demanes? (A Ulis.) Perquè has de saber que és fantasiosa i àvida de cançons, la nostra filla, com no n’hi ha gaires. Mes, si et plau, farem-lo aquí avinent, al vell Daimó, i era sembla que no et doldrà l’oir-lo: vell i cego, porta el foc d’Apol ló encès dins l’ànima, i en els llavis la mel de les nou Muses, i ens és sagrat per’xò.