Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/43

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


I abaixa els ulls, sobtat, Helena, i plora.

Mes Príam no hi atén: pregunta encara:
— ¿I aquell altre, al costat, que no li arriba
sinó al coll, pro que és més ample d’espatlles
i alt de pit, i que es mou amb vehemència,
bracejant com pastó en mig la ramada
aclamant les ovelles, que ara es gira
àgil, resolt, pro amb majestat serena?
— Aquest — diu ella — és l’enginyós Ulisses,
home de molta astúcia, rei d’Itàquia,
el primé en el consell, però en res l'últim. —
Ara Antenor, el vell, és qui replica:
— Ja tens raó: d'aquest prou me'n recordo
de quan amb ton marit primer venia
aquí d’ambaixador per reclamar-te.
Se presentaren al Senat de Troia.
Primer parlava Menelau. Ulisses
s'estava al seu costat, cap cot. immòbil,
els ulls en terra, que talment l'hauríeu
pres per un home temorós o neci;
mes, tan bon punt degué parlar, li eixia
de l'ample pit una gran veu sonora.
Alçà la testa amb majestat, brillaren
sos ulls d'una alta llum d'intel⋅ligència,
i un torrent de paraules lluminoses
de sos llavis brollà, tan assenyades
i de tan bell caient, que no semblava
pas un mortal: és cert que cap més home
té una tal eloqüència…
(Ulisses se torba, se cobreix el rostre amb el
 manto, i cau de cap damunt la taula san-
 glotant.)

Rei.
Daimó, atura’t:

quelcom de lo que has dit desplau a l'hoste,
o bé el pes del viatge i les fatigues