Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/47

i et servirem com tos vassalls farien.

Ulis.

Rei dels feacis: vulla el fat que un dia jo et puga rebre igual a casa nostra, i veuràs si aquest home, al qui tant temen tanta gent per sa mala anomenada, és digne del favor que li dispenses i té el cor agraït.

Reina.

La muller teva planyo jo, que potsè a les hores d'ara te plora mort allà en la llar deserta que amb ta sola presència un jorn omplires, mentres nosaltres ens gaudim de veure't i oïm aquesta veu tan coneguda a ses orelles…

Naus.

(Que ha estat mirant a Ulisses, encantada, sense atendre a res més.) ¿Tu ets aquell Ulisses que maquinà l’astúcia tan famosa del gran cavall de fusta on t'amagares amb tos companys, i, duts d'esta manera pels mateixos troians, que no ho sabien, a dintre la ciutat sobtat saltàreu del vostre amagatall, duent la guerra al cor mateix de la ciutat famosa i aixís determinàreu sa ruïna?

Ulis.

Aquell só jo, donzella, aquell; i encara altres n'he fet pel món, que si ho sabies…

Naus.

Ai, mare! és ell! i a casa nostra! Ulisses! I ¿cs cert, com conten, de que a Polifemo, el gegant que us tenia per menjar-vos, tu li buidares el sol ull que havia al mig del front, amb una teia encesa, mentres dormia embriagat, i promptes amb els companys saltàreu, i, arrapant-vos cad' u a la llana d’un moltó, fugíreu, i que ell us perseguí fins a la costa