|
|
i colores i asseques les verdors,
i ets el principi i fi de tota cosa.
Ta cítara sonora omple l’espai
i tot vibra en el món al compàs d'ella:
les seves cordes baixes fan l’hivern,
les més altes estiu i primavera,
i les races dels homes, amb llurs reis,
marxen obedients a ta harmonia.
Doncs vina a renovar la llei del món;
alça’t, Febos, del mar: fes un nou dia…
(El sol ixent el toca.)
Sento damunt del rostre el primer raig;
damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca,
beneïda escalfor que m’entra al cor,
beneïda claror que no puc veure.
(Una familia de Pescadors, amb els arreus,
travessen l'escena dient:)
|
