Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/60

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Daimó.
No cregau que per molt

[gran estona

no hi penses en la nit; que ses paraules
i el so de la veu seva, i un misteri
que hi sentia a l'entorn, en mi restaren
fortament, llargament… Sabeu qui era?

Naus. Ai! si ho sé! Ai! si ho sé!… Si tu ho sabies!…

No ho diràs a ningú? Cal molt callar-ho!
No ho dirás a ningú?

Daimó.
Jo no més parlo

amb els déus i amb vosaltres.

Naus.
Dones escolta…

No ho digues a ningú… El rei Ulisses!
aquell mateix Ulisses que tu cantes,
aquell que expugnà Troia amb ses astúcies
i amb son braç… Oh! i, encara, ¡quantes coses,
quantes coses, a més, que li passaren
i que tu no les saps… ni ningú!… Escolta…
És de presència gran… els ulls li brillen,
color d'aram la barba i cabellera,
i tot ell com un déu…

Daimó.  Princesa!…
Naus.
Escolta…

Ha corregut deu anys després de Troia:
els immortals l’han perseguit, i els homes;
pro de tot s'és sortit… Té una manera
de parla i de cantar…

Daimó.  Pro és ell?
Naus.
Escolta…

Ha sentit el cantar de les sirenes;
i tot allò del fet de Polifemo
és vritat.

Daimó. Cert?
Naus.  I la disputa amb Aiax

és vritat… tot vritat quant d’ell se canta!