<poem> presideix la llar; i dins tots els temples sagrats és honrada, i, entre tots els déus, la més venerada pels homes mortals. D'aquestes tres dees mai hagué Afrodita el seny ni el cor; mes dels altres déus benaurats ni dels homes mortals, ni un li’n fugí; i a Zeus mateix, que en el llamp se plau, dels déus el més gran i al qui es fa més honor, domina l’esprit: el cor li enganya i el porta a ajuntar-se amb les dones mortals oblidant-se d'Hera, l’esposa i germana, tan bella i tan noble damunt de les altres dees immortals, que fou generada per Cronos astut en la mare Rea i que un dia Zeus, d’eternals designis, prengué per honesta i augusta muller. Però també Zeus infongué a Afrodita els dolços desitjós pels homes mortals, perquè ella mateixa, la dels bells somriures, jaient qualque volta en el llit d'un home, no pogués vanar-se de restar-ne lliure, rient-se dels altres déus i de les dees als qui unia amb dones i amb homes mortals i, eterns, generaven fills mortals. Va infondre-li un dolç desig d’Anquises, pastor de ramats en les altes muntanyes regalades de l’Ida, i que per son cos semblava’s a un déu immortal. Afrodita, la qui ama els somriures, tot seguit de veure'l l’estimà amb desig violent en son cor: se n’anava a Cipros i al temple flairós de Pafos, a dintre del seu bosc sagrat: allí té l'altar. Quan hi fou entrada tancà les formoses portes, i les Carites banyaren-la, ungiren-la de l’oli d’olor que fa brillà els cossos dels déus eternals. Vestiren el d'ella de vesta formosa i tota brodada amb punt d’or. I ella, la qui ama els somriures, anant-se'n de Cipros flairosa, portada pels núvols en l'aire, a Troia arribà, a les muntanyes regalades de l’Ida, on tenen les feres llur cau. Travessant-les, li seguien darrera amansits, la cua brandanta, llops blancs i lleons d’ulls encesos, i els óssos, les àgils panteres darrera les daines. Veient-ho alegrava’s: posant-los al pit el desig, els deixà acoblats en llurs caus. Arribà a les cabanyes ben fetes, i a dins les estables trobà a Anquises, a l'hèroe, al qui els déus donaren bellesa, tot sol; que els altres pastors eren lluny pasturant per les prades els bous. Ell a les estables havia restat, i tot sol anava d’un indret a l’altre polsant la sonora cítara amb bell so. Davant d’ell posava’s la filla de Zeus, Afrodita. Era
