Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/14

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Mireu l'home silenciós encare, i us semblarà un ésser animal més o menys perfecte que'ls altres. Però poc a poc ses faccions van animant-se, un començament d'expressió il-lumina'ls seus ulls d'una llum espiritual, sos llavis se mouen, vibra l'aire amb una varietat subtil, i aquesta vibració material, materialment percebuda pel sentit, porta en son sí aquesta cosa immaterial desvetlladora de l'esperit: la idea!
 Còm! Sentirèu la remor del vent i'l soroll de l'aigua i l'aixordament del trò, deixant en vostre esperit una gran vaguetat de sentiment, i n'hi haurà prou amb que un nin menut que's fa sentir no més de molt aprop, diga suaument: Mare, pera que oh! meravella! tot el mon espiritual vibri vivament en el fons de les vostres entranyes? Un subtil moviment de l'aire us fa present la immensa varietat del món, i alça en vosaltres el fort pressentiment de l'infinit desconegut.
 Oh! quina cosa més sagrada! Diu Sant Joan: «En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu»; i diu que per ella foren fetes totes les coses; i que la paraula's feu carn i habità en nosaltres. Quín abisme de llum, Déu meu!
 Amb quín sant temor, doncs, no hauriem de parlar! Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauriem de parlar com encantats, com enlluhernats. Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que'ns representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecti quelcòm de la llum infinita que infantà al món. Còm podem parlar fredament i en tanta abundancia? Per això'ns escoltèm els uns als altres comunment amb tanta indiferencia: perquè la habitut del massa parlar i del massa sentir nos enter-