Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/15

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


boleix el sentiment de la santedat de la paraula. Hauriem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: Quan l'esperit s'estremeix de plenitut i les paraules brollen com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundantes brolla una flor com expressió meravellosa. No veièu en la plenitut de les plantes la admiració d'haver florit? Aixís nosaltres quan brolla en nostres llavis la paraula verdadera.
 No heu sentit mai els enamorats còm parlen? Semblen uns encantats que no saben lo que's diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abondant de les mirades i la plenitut del pit bategant, I aixís les seves paraules son com flors. Perquè, abans l'amor no parla, quín bull de vida en totes les branques del sentit! quín voler dir els ulls... i quan s'encreuen ardentes les mirades, quín silenci! No us havèu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietut plena de vida que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, aixís adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I'n brolla per fi una música animada, oh! meravella!, una paraula. Quína? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que la ha infantada, sia quina sia, probèu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribarèu mai al fons, i us espantarèu de l'infinit que porta en les entranyes.
 Aixís parlen també'ls poetes. Son els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després se posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: