Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/16

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


llavores diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesis, del caos ne surt la llum.
  I aixís la paraula del poeta surt amb ritme de sò i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest es l'encís diví del vers, veritable llenguatge de l'home.
 Diu Emerson: «No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa es la creadora de l'Univers.» I aixís sembla que Déu crea en la paraula inspirada del poeta.
 Mes oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreuèm el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosaltres, i parlèm interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i nostres paraules s'escorren insignificants i fadigoses, com planta que's dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que dû inexpressades en son sí.
 I vosaltres meteixos que sou anomenats sobre tots poetes, quàn serà que entrarèu profondament en les vostres ànimes pera no sentir altra cosa que'l ritme diví d'elles al vibrar en l'amor de les coses de la terra? quàn serà que menyspreuarèu tot altre ritme i no parlarèu sinó en paraules vives? Llavores serèu escoltats en l'encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearàn la vida veritable, i serèu uns màgics prodigiosos.
 Que jo he vist que quan parlèu oblidats del ritme buid de vostra vanitat corruptora i en tota la humilitat de la vostra ànima inspirada, jo he vist a la gent que abans distretament us escoltaven, il-luminar-se