Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/18

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


quànta bellesa de cels blaus i de prats verts i de mars mudant sovint de color com el rostre d'una verge, i de llunes i sols, i de boires grises i plujes tèrboles! Quànt vent han sentit llurs orelles i quàntes rítmiques onades, i'ls trons que s'acosten i s'allunyen, i'l bruelar dels bous i crits misteriosos en l'espai! Quànta flaira d'aigua salada i herba fresca, i còm llurs sentits han sigut amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n'estàn com encantades, i parlen rarament; però quan parlen, llurs paraules son plenes de sentit.
 Recordo un jorn pel nostre Pirenèu, a plè mitj-dia, que avençavem perduts per les altes soletats: en el desert de pedra onejanta haviem marrat tot camí, i debades interrogavem amb ull inquiet la muda immensitat de les montanyes immóvils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentirem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en ovirar una eugassada que en un clot de rara verdor pexia. Esperançats nos hi encaminarem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de la olla fumejanta que'l bailet, de jenolls en terra, atentament vigilava. Demanarem camí, i l'home, que era com de pedra, girà'ls ulls en son rostre extàtic, alçà lentament el braç signant una vaga dressera, i mogué'ls llavis. En la atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que'l pastor repetia toçudament: «Aquella canal...», i signava enllà vagament cap amunt de les montanyes. «Aquella canal...»: que eren belles les dues paraules entre'l vent gravement dites! que plenes de sentit, de poesia! La canal era'l camí, la