Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/21

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


parlar-se del fons de les ànimes llurs, trobar en la música ideal de les veus apassionades un sò d'armonia, una paraula, en la quina vibrin tots dos per igual: era la única en que havien de entendre-s; i l'ànima universal s'ha manifestat a tots dos per igual en aquella comuna resplandor; en allò sols s'hauràn entès, mes, quín entendre-s!
 Però que si aquells dos homes se parlen en una meteixa llengua, be sia perquè l'un tinga apresa la de l'altre, ja abdós una tercera agena, potser que s'entenguin molt be en les coses més vanes; mes, allí ahont comenci a palpitar fondament la vida, allí deixaràn d'entendre-s; perquè cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l'expliqui ni gramàtica que l'ensenyi. I aixís aquells dos homes diràn una meteixa paraula que sonarà igual per fòra i creuràn haver-se entès; mes en lo bell fons de les ànimes el càntic no serà pas igual.
 I no es pas la armonia de fòra la desitjable, sinó la de dintre; que no es pas pel soroll de les paraules que tots els homes som germans, sinó per l'esperit únic que les fa brollar diferentes en la varietat misteriosa de la terra.
 I aquell esperit cal cercar-lo a travers d'aquesta varietat misteriosa, tractant la paraula com cosa sagrada, inviolable, parlant cadascú amb sant amor la llengua ignoscent del poble en que Déu l'ha posat, donant-li en ella son verb creador; parlant sols en plenitut de sentit i puresa d'expressió, i estalviant temorosament el sacrilegi de la paraula artificiosa o grollera.