Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/22

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Hèusaquí, doncs, còm al predicar nosaltres la exaltació de les llengües populars, no altra cosa prediquèm que'l pur imperi del verb creador, la infinita transformació de la terra en el cel, que es el més fondo anhel del veritable progrés humà. I aixís, quan la nostra predicació es motejada de rebel-la, estèril o regressiva, nosaltres podèm somriure als nostres enemics amb fermesa serena, i seguir avant predicant la llei del verb, que es la llei del món. Perquè essent lo món creat pel verb, quí, sinó'l verb, ha de regir-lo cap al cel? I si'l verb que omple la creació's manifesta a travers de la terra per la paraula de l'home, que es la suprema expressió de cada terra, quín altre arreglament de les terres pot ésser desitjat, si no es aquell assenyalat per la vida espontània dels llenguatjes?
 Mirèu, doncs, si n'es de santa la nostra causa. I si are considerèm, còm té la seva arrel en lo diví misteri del ésser i del devenir, i com es aixís superior a tota altra política convencional i a tot accident històric, nos sentirèm possehits d'un amor i d'un temor en defensar-la, que comunicaràn a la nostra lluita una grandesa i una noblesa purificadores de tot egoisme i rancunia, i menyspreuadores de tota mesquinesa propia o agena.
 Tinguèm ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra un altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avencèm per aclarir les tenebres amb el foc en que som consumits; que la nostra causa no es sols la causa d'una nacionalitat, no es un plet d'Estats o una renyina de families, sinó un ideal humà arrelat en l'amor diví que anima bellament al món.
 Un tal ideal enllòc pot ser professat amb més inte-