Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/28

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ja que'm sento ben be de la una banda (de la dels fidels a la terra); mes en les meves paraules no pot haver-hi agror perquè sento el llaç que a tots ocultament ens lliga en el fí de l'Esperit que'ns es comú. En son Amor ens trobèm i volèm tots lo meteix; més cadascú a sa manera. Deixèu-me dir la meva que arrenco de la meva vocació per la poesia.

I


 I Dir poble es per mi com si diguessim la solera social, el terrer espiritual humà en el que tots tenim les rels, aixecànt-nos-en cadascú més o menys, com plantes, amb una o altra formació, i amb les virtuts i vicis que l'atzar de la germinació ha infós en cada naturalesa. En aquesta crosta espiritual està tot el passat i tot l'esdevenir de la humanitat: tot surt d'aquest terrer i tot hi torna per refer, en sa virtut germinadora, la força de la vida o per transformar-l'hi.
 El cap de brot del roure més alt i la ínfima herbeta que li brolla al peu provenen de la meteixa solera popular i'n reben la vida igual, mes cada hú en la seva proporció i manera. La altesa d'un Gœthe procedeix del meteix origen que la humil simplicitat del pagès més obscur. La santedat d'un Francesc d'Assis, la força d'un Napoleón se nodreixen de la meteixa terra espiritual que la ferocitat del criminal més pervers i la pusilanimitat de la doneta. Aquells resplendeixen en altra claror i són moguts per un altre aire; mes les rels espirituals d'uns i altres serpejen en el meteix terrer i's nodreixen de la meteixa virtut inicial: i tots retornen a l'humus de la societat humana els sucs epiritualsespiri-