Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/32

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ella es individualment, moguda en llibertat pels seus afectes envers cada una també de les seves semblantes: aixís, individualment, vivament estimo lo popular com segell de la germanor entre'ls homes, i aixís me trobo a mi meteix en cada hú d'ells i'ls estimo.
 Mes quan se'm presenta en el seu sentit de massa humana, en apinyament de còssos amb un sol esperit abstracte, en multitut de rostres sense destriar-se'n cap fisonomia personal, en clamor de veus sense'l tò particular de cada una, en agitació de milers de braços alçant-se confusament de la massa informe que va i ve tota en pes i irreflexiva, moguda per un vent de passió col-lectiva, terriblement fosca com núvol de tempestat, repugnant al sentit i temible fins en ses alegries i favors, per una mena de baf de bestialitat, de tuf de ramat que se'n aixeca... jo d'això no'n dic poble, que en dic turba; i sia com sia la calitat dels homes que la formen, la menyspreo, i no puc estimar-la ni en la seva presencia física que'm repugna, ni menys en la idea abstracta de la seva col-lectivitat que se'm representa com un estat inferior d'humanitat, amorfa, caòtica encare.
 Però desseguida que d'ella'n surt, i se m'acosta algun dels que la componen, un home, amb el seu aire personal i la seva cara ben marcada, amb la seva bondat o maldat, la seva ira o miseria en els seus ulls que'm miren, en la seva veu que'm parla... sols llavores el meu cor comença a moure-s amb un sentiment ben humà, el meu enteniment s'il-lumina i comprèn, tot el meu ésser s'inclina vers aquell semblant meu, i sols per ell se'm desvetlla aquella germanor que endebades hauran volgut fer-me sentir amb la consideració ideal