Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/40

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


se'ls absol facilment com si ja haguessen obrat de conformitat amb la seva naturalesa; i si la turba es condemnada, ho es com una força física cega, i'ls seus estragos temuts i deplorats com els d'una inundació o un huracà. Aixís tot indivíduu es tingut presuntament per bò mentres no demostri lo contrari; però una turba sempre sembla que no puga ésser sinó dolenta.
 — Doncs les turbes són les que han ajudat a dur el món endavant—podrien dir-me encare—, i per la negació de les idees velles i l'odi i la destrucció consegüent, s'han obert pas les idees noves, redemptores en mitj de l'estrago. Aixís va'l món...
 —Sí. Aixís va'l món — us respondria jo — però, voleu dir que no podria anar mcllor d'altra manera? I hem de deixar tota esperança i voluntat i intent de mellorar-ho? No's pot desitjar, no s'ha de procurar un altra manera d'ésser social en que l'amor humà, la atracció d'home a home obrant més lliure i més pur, vinga a omplir el buid de la abstracció en el que les multituts se precipiten amb destructora furia?
 Jo no ho puc creure que l'últim terme del progrés humà sien aquestes grans aglomeracions que'n dièm ciutats; i que la seva organisació definitiva sien aquests grans establiments de la industria hont els treballadors són, en confós ramat, esclaus de la roda d'una sola màquina geganta; aquests trens de ferro-carril i aquestes monstruoses naus trasatlàntiqués que duen la gent com a moltons de la una banda al'altra del món; aquests formiguers dels col-legis, hospicis, teatres i places públiques, hont'ls nins i'ls homes son educats, assistits o divertits en promiscuitat tumultuosa; aquests exèrcits