Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/19

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Fan riure, i això'ls es comú amb la filosofia, que es l'art de dir cada hu lo que li dóna la gana sense més probes, i amb les ciencies exactes en la esfera abstracta, que es l'art d'anar dient veritats com punys de les que ningú n'ha de fer res: es a dir, ganes de buscar-se mals de cap sense necessitat.


 ...I llavors, com més tart en tots els meus jocs, sempre era en la soletat quan gosava més; perque acompanyant-me d'altres del meu temps, l'il-lusió, el deliqui, durava poc perque els altres no podien seguir-me a la regió enlairada, ahont jo'ls volia conduir. I jo llavors també estimava a una nena un xic més gran que jo, amb una força de sentiment que sols he tornat a experimentar a divuit anys.
 Però tot això va acabar-se. Vingueren les distraccions de col-legi, hont vaig començar el Batxillerat; vingueren les primeres revelacions de lo material i grosser dels misteris de la vida; vingué la vanitat d'estudiant aprofitat, les simpaties amb alguns d'ells, tan fortes, que foren com uns amors disfreçats; la meva adoració an aquella nena's desvanesqué de repent, al trobar-la un dia convertida en joveneta ja formada;la fè religiosa