Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/54

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


subtil i verinosa i s'assafaven galantment al menysprèu del sexe.
 I la moda tornà costum. En tota la esfera social directora's veien les mullers deixar als marits, els fills fugir dels pares pera sustreure's a la tradició familiar, els malalts riure's, moribonds, dels metges, cadascú menyspreuant son quefer, cercant la meditació del no- esser, en extranys narcòtics, i'l dolor en refinats torments o privacions. I la taca negra corria gents avall, fins que tocà als pobres...
 I la costum tornà fanatisme. Aleshores fou quelcom de terrible. El pobre, que prou dolors tenia, prou miseria, prou privacions, prou odis, s'enamorà de lo que li era més nou: la mort; i alli ho abocà tot. Matava rihent, com aquell qui caça; destruhia cantant; s'apoderà de les receptes més aciensades de fer mal, i les aplicà amb fervor. Els altres, amb tot, rihent se defensaven, i com que'ls pobres se apilen sempre en grans masses, els altres, odi per odi, se complavienen grans carnatges...
 I la humanitat, aixís castigada per la superbia dels sabis, la mancança d'amor dels rics, i l'odi dels pobres i les represalies de l'odi, s'anà aclarint, aclarint...
 Aucells i flors, mentres tant, la terra, l'aigua, l'aire i llurs ignoscents habitants, seguien cegament la roda de la vida malehida pels homes; i, menys atormentada per ells, la obra natural tornava més ufanosa, el món més bell, al esmortuhit esguard dels pocs humans que hi restaven.
 Aquests vivien en una mena de comunitat, homes amb homes i dones amb dones, allotjats en les runes que restaven aquí i allà de lo que foren grans palaus, templestem-