Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/55

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ples o fàbriques, delitant-se en la contemplació de la fi, cada jorn més propera, de tota existencia humana: de la fi de la conciencia del món. Ne sentien la quieta bellesa amb el profond enterniment dels adeus definitius que comunicaven al culte del No-Esser una delicia subtil i forta: i aixís anaven morint, amb una certa recansa de no poder-la fruir cadascú un dia més encare.
 I vingué un dia en que, pujant per contraria vessant d'una gran montanya, havent restat sols cadascú de la seva comunitat, s'encontraren en el cim i cara a cara, l'últim home i la última dóna del món. Abdós eren joves; abdós duien a dins la última i més refinada essencia de la fè en el No-Esser, i l'últim i més adolorit sentiment de la bellesa del món que anaven a deixar sola. En ells, el renunciament reflexiu a tot sentir havia tornat sentiment, i la negació de tota fè havia tornat fè.
 I heusaquí que l'últim home i la última dòna's trobaren essent dos creients sentimentals, com degueren esser-ho'ls dos primers pares de la humanitat. I al trobar-se davant per davant en mitj de la naturalesa ignoscent, tornada tota ufana en sa llibertat, aquell home i aquella dòna, que n'eren la última conciencia, en sentiren la suprema bellesa; i la llur fè en el No- Esser en fou violentament exaltada. I com que tota fè exaltada es activa, aquell home i aquella dòna s'abrahonaren d'esma... i altre cop de les tenebres ne sortí la llum, recomençant la vida humana.

21 - II - 1904.


___________