Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/71

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.




I


A APOL·LÓ DELI


Sempre el recordo i mai l'oblido. Apol·ló, que fereix
de lluny, del qui els déus mateixos se temen veient-lo passar
pel gran palau de Zeus: tots s'alcen en llurs setials
quan ell hi arriba, estès son arc gloriós. Sols Leto
resta al costat de Zeus, dels llamps amador: és ella
qui afluixa la corda tivanta i tanca el buirac, traient-lo
amb ses mans del muscle robust, i el penja, en clau d'or,
de la pilastra pairal; prenent després per la mà
al fill, se l'emmena i el porta a son trono, deixant-l'hi assegut.
El Pare Zeus fa gran festa al fill estimat,
li allarga l'àuria copa plena del nèctar diví.
I els altres déus s'asseuen de nou; i Leto, l'augusta,
està joiosa d'havê infantat el fortíssim arquer.
Salut, Letol, i sortosa tu que infantares tals fills:
el rei Apol·ló, primer, i després Artemis, que es plau
també en ses sagetes. Aquesta en Ortígia l'hagueres, i aquell
en Delos rocosa llavors que al peu del Cíntios, el puig
de l'alta muntanya, te vas ajupir davall la palmera
i a vora de l'Ínop. Mes ara, a tu, ja tan celebrat
en himnes, o Febos!, jo ¿com cantar-te podré,
a tu, que mous tot cant, ja sia terres endins,
lla on se fan els ramats, o bé en les illes arreu?
a tu, a qui canta tot cim de muntanya i tot lo que és alt,
i els rius corrent a la mar, i el promontori igualment