Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/246

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


com cap me fou ni m'ho serà cap altra?
«—Quantes,—diràs—al món, que mai has vist,
perdudes per ton cor sense racança!»
Prò aquesta l'he tinguda dintre 'ls ulls
i una eterna anyorança m'hi ha deixada.
Quan veig una aigua que reflecta'l cel
tant clarament, i la verdor dels marges,
penso en son rostre, hont tot lo món hi es
tan transparent que se'n pot veure l'ànima.
Tiro una pedra a l'aigua davant meu,
que tota's torba i tremolant s'aixampla:
així son rostre, al caure-hi mon esguard,
en un pasme de goig se dilatava.
Si miro un arbre, commogut pel vent,
parpellejant en la blavor dels aires,
penso en sos ulls, parpellejant aixís
quan volia i dolia ans de parlar-me.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Are soc com la dida d'un infant
que tot just li han tret, i en té anyorança,
i diu si no li deixarien veure
ben d'amagat, que no dirà paraula.
Juga l'infant am la finestra oberta,
corre d'ací i d'allà dintre la cambra,
fent a tots la meteixa rialleta
que tant solia fê a la qui'l criava;
i allà a la reixa hi ha una cara trèmola
que contra'ls ferros plora i riu i calla
tot menjant-se am la vista a la criatura,