Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/265

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 SOLEIADA


En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d'amor; i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: «Es una noia com un sol.»
Ella prou la sabia
la parentela qu' amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol-ixent badada,
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella núa, ab delicia,
s'abandonava a la fulgent caricia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficàr-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardencia dins d'ella que's movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me'n vaig pel món.»
De tots abandonada,
va comensâ a rodar per la encontrada.
Estava alegra com l'aucell que vola,