Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/291

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 GLOSA

 En la gran serenor del cel d'hivern
 he mirat les montanyes com brillaven,
 i se m'ha aparegut el trovador
 qu'enllà del temps cantava:

«Aquelles montanyes—que tant altes són,
me priven de veure—mos amors hont són»

 Aixís feya sonâ'ls vents d'Oloró
 el trovador de cara a les montanyes,
 anyorant a la flor del Pirinèu
 qu'enllà dels monts llençava sa fragancia.
 Ella se deia Agnès i era princesa
 de la cort i el reialme de Navarra,
 i era tant de mena graciosa
 qu'entorn tot-hom li feia mitja rialla;
 alta i serena com un gran infant;
 i tenía la cara acolorada.
 Aixís la vegé un día'l trovador
 en la cort del seu pare, que dançava,
 i aixís se li acostava per parlar,
 plena encare del ritme de la dança:
 —M'han dit que ereu trovador,—
 feia am veu acaricianta,—
 i a mi'm plauen les cançons.—
 I amb els ulls n'hi demanava.