Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/292

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Ell, sens esma de dî un mot,
 la mirava, la mirava...
 fins qu'ella no pogué més
 y li somrigué a la cara.
 Are ell veia aquell somrís
 brillâ a dalt de les montanyes,
 i perxò cantava aixís,
 com si tornés la paraula:

«aquelles montanyes—que tant altes són,
me priven de veure—mos amors hont són.»

 —Quanta terra de tu a mi!
 Quanta neu entre nosaltres!
 Mes la veu jo llenço als cims:
 trametèu-li, neus més altes!—

«Si sabia de vèure-la—i de la encontrar,
passaria l'aigueta—sens por de'm negar.»

 —Si tots dos fossem infants,
 jugariem a esposalles:
 jo seria'l rei d'aquí,
 reina tu de l'altra banda.
 Jo t'aniria a cercar,
 tindriem un gran reialme,
 el reialme pirenenc
 coronat de neus molt blanques,
 planes verdes a l'entorn
 i un mar blau a cada banda.
 Els vassalls foren pastors,