de la veritat; que la confessió dels propris mals no causa pietat, sinó plaer; no contrista, sinó que alegra; no sols els enemics, sinó a tot-om que l'escolta, perquè es quasi un atestat d'inferioritat propria i de la superioritat d'altri; i que, no podent l'ome confiar en res més que en ses propries forces, mai ha de cedir ni recular un pas voluntariament, i molt menys retre-s a discreció, sinó resistir defenent-se fins a l'ultim limit, i combatre amb obstinat esforç per retenir o per conquistar si pot, fins a pesar de la fortuna, allò que ell mai veurà alcançat per generositat dels semblants ni per umanitat. En quant a mi, crec que ningú ha de consentir, ni al seu davant mateix, ser qualificat d'infeliç ni desventurat, els quals noms quasi en totes les llengües foren i són sinonims de malvat (potset per antigues supersticions), com si l'infelicitat estigués plena de maldats; però certament en totes les llengües són i seran eternalment ultratjosos, perquè qui 'ls profereix, qualsevulga que sigui l'intenció que tingui, comprèn que amb aquelles s'enlaira ell i rebaixa 'l company; i lo mateix comprèn qui 'u escolta.
Confessant els propris mals, encara que si-
