que, plè de trampes y embolichs, al olorar la riquesa de l'Elvireta, no havía vingut aquí sinó pera pescarla. Viu com una espurna, als dos díes, havía ja conegut la flaca de la Pilar, l'adulació; y adulant a la mare y festejant a la noya ab la discreció més hipòcrita que puga imaginarse, havía conseguit el sí. Per axò, ella, que conexía'l panyo y que, per afecte als Ortals n'havía posat a les Dou, en quant les vegé en perill, va córrer tant com pogué pera procurar salvarles. Era ja tart: l'obra d'aquell diable estava ja feta: la mamà ja estava cega, la filla compromesa.
—No ho dubtin, axò està axís. Y si nó, ¿per què, veyàm, per què, me va treure a mi de casa, com un gos, com no'sfa ab ningú, la no sé còm dirli? ¡A mi, a mi, que he sigut sempre respectada de tothom!
—Senyora, senyora, no s'afecti, que vostè encara no està be, y...
—¡Oh, un disgust de mort! ¡un disgust de mort! Crèguin;—feya'l noy, tot sovint, ab la major bona fè.
—¿Però com un gos, diu? ¡Poca vergonya!... ¡Sabent que vostè es amiga nostra!...—exclamà l'Ortal, sense senyarse.
—Com un gos, ni més, ni menos: dexantme allí, sola, ab el criat a la porta, que no sé si fins duya expolsadors y tot pera pegarme.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/156
Aquesta pàgina ha estat revisada.
