Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/210

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

poguda pas donar, per por de despertarla; eran les cinch, y ha dormií fins a les deu...
 — Ay, Lito, no te l'escoltis pas, per Deu! Qui se l'escoltés, sempre creuría que ja faig comedies. Ay, Casilda, no't vull cap mal, però si tu't sentissis la llengua tan pastosa y aquesta bola de surgir mitges a la teva boca del cor... —
 En Deberga, casi be esclafí a riure, pensant en l'estrafalaria descripció qu'aquella dòna feya contínuament dels fenòmens nerviosos que se li anavan presentant. En aquells vuyt anys, si se n'hi havían acudit de comparacions estranyes! A escoltàrsela, lo seu còs semblava un calaix de fuster. Un día, s'hi sentía unes tenalles tremendes; un altre, una barra atravessada; avuy, una bola; demà, potser un xerrach.
 — Ah, vèlhi aquí la qu'he perdut! — saltà, cridant entre rialles, la Casilda. — Tanta falta que'm fa a mi, la bola, pera adobarme les mitges! —
 La malalta matexa, contrariada y tot, va tenir de mossegarse'l llavi, per no esclafir a riure devant d'aquest acudit.
 — Míris, — tornà aquella, — han tocat el timbre. Deu ser donya Andrea. Ara li passarà tot, ¿veritat, senyora? —
 Efectivament, la gran amiga de la Tula, l'Andrea Compte, acabava d'arribar, respi-