Llensà la punta del cigarro sense apurarla, y se'n anà de dret al seu lavabo a perfilarse. Dintre mitj'hora, no sería ja inoportú'l
presentarse a la Pilar... ¿Quí sab si ja l'esperava?
· · · · · · · · · · · · · · ·
— Donya Pilar es al llit, li demana que dispensi; — digué la cambrera dels Dou, qu'exí a obrir a n'en Deberga.
Aquest se quedà clavat per la sorpresa, com l'home més mancat de món.
— Si'l senyoret vol descansar?... — afegí la minyona, ab tota l'intenció de desvetllarlo, a fi de que prengués comiat depressa y no la tingués allí parada com un altre estaquirot.
— Mil gracies. —
Y'l jove baxà l'escala malhumorat, contrariat, sense saber què pensar, què témer, ahont anar, què fer. Les cames van tornarlo automàticament a casa, buyt d'ànima, sense plan, ni dalit, ab aquella anyoransa somorta que'l desvagament sobtat engendra sempre. «AI llit! La sacudida, el cansament, les emocions, l'impressió forta de la revelació del capellà... Pobra Pilar!» Es tot quant logrà dirse cent vegades, durant la tarda, durant el vespre, durant la nit.
L'endemà, a les dèu, enviava ja'l criat a preguntar per la senyora.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/214
Aquesta pàgina ha estat revisada.
