pensanthi, rumiant, rumiant sense parar.
Una hora després curava la ferida d'amor propi l'explicació que se li havía acudit ultimament: la Pilar fugía. ¿De què sinó d'un perill? ¿Y quín podía ser aquest perill, per una dóna seria com ella, sinó l'amor? Donchs, la Pilar estava enamorada d'ell. L'últim día s'havía clarejat massa, y esporuguida de sí matexa se feya enrera, delatant més, ¡oh insensata! la flaquesa que tractava d'amagar. No era pas la primera dóna que se li havía volgut escórrer axís y que, a la fi, havía caygut. Tot era qüestió de
temps y mònita. La Pilar sería seva.
Y satisfet de la troballa, pogué ja treballar y passar després una tarde divertida ab la lectura d'alguns capítols de l'Aurora d'en Frederich Niestche, que pera ell, en lloch de serio resultava un llibre divertit. Al vespre, va vestirse, encengué un puro y, xano, xano, se dirigí a Novetats a veure com se portava la Nyèbit en la Bohème. Desgraciadament, la Bohème s'havía sospès per indisposició del tenor senyor Rispaldi, segons resava'l cartell. En comptes de l'obra d'en Puccini, cantavan Il Trovatore, Entrà no obstant al prosceni, pera garlar una estona ab els companys. Però, companys... Deu te'n darà. Se coneix qu'havian fugit de la velluria del Trobador y més encara de les dones que'l
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/218
Aquesta pàgina ha estat revisada.
