Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/220

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — ¿Què fas, boja, què fas? ¿Què't passa, que m'atrotinas axís? Veràs si ho sab el teu rat cheri, — saltà ell, prenentla per la cintura afectuosament.
 «Lo d'en Rispaldi, estava ja acabat; ben acabat. Ja era lliure, ben lliure, ¡gracies a Deu!» Y explicava axò fent rebotre les molles d'aquell moble ab contínuus saltirons de goig.
 — ¿Ja heu renyit? ¡Panell, més que panell! ¡Ja ets ben be la Nyèbit que dich jo! Però, estígas quieta, dóna, que'm trontollas el cervell. —
 Però, ella, ¡càh!
 ¡Je suís libry, je suis libre! — cantava, fent ball-manetes, com la nena qu'ha copsat el dols que li escamotejavan.
 «May més se lligaría ab cap cantant; menys encara ab italians. ¡Oh, nó, nó, nó! Aqueix havía sigut el segon... però, ¡prou, prou! No podía, no podía ponderarli lo aborridors que son homes semblants, gelosos dels aplausos, gelosos de les atencions del empresari, gelosos de les lloanses de la prempsa, gelosos dels cumpliments dels dilettanti, gelosos de tot, de tot, de tot! ¡Uff! ¡quín pès, quín pès, pera qui detesta la gelosía y que no ha pogut pahirla may! ¡La gelosía! ¡la gelosía!... ¡quín pugó pera no dexar desplegar les fulles ni badar les flors