Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/229

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

n'aquella mare que sols volía la felicitat de la filla, y a n'aquella viuda oprimida y sens puntal, que podía trobar son deslliurament en semblant gendre.
 — Escólta, — feu la Pilar, un cop tancades y cara a cara, en el lavabo ahont havía entrat a requerirla la noya; — sèu, y aviat quedarém enteses. ¿L'estimas de debò?
 — Sí.
 — ¿No es per sugestió d'altres, ni per despit... — (aquí's tornà l'inquisidora tota roja, menjantse'l complement de la frase per excessiu)... — que't casarías ab aquest home?
 — Nó. Els oncles, si alguna intervenció han tingut en l'assunto, crèume, mamà, no pot haver sigut més que la ben casual de féns entrar en conexensa. May m'han mostrat el més petit propòsit de casarme. Qui t'hagi dit lo contrari, ment.
 — No parlém dels teus oncles. Ja sé que els defensaràs sempre. Parlém de tu y sígam franca. ¿Estàs ben segura de que no t'induheix a unirte ab aquest home més qu'un amor expontani, nèt del més petit mòvil vergonyós ò amagat? — insistí encara en preguntarli la Pilar, clavantli fins a l'ànima la mirada.
 — Ben segura, sí; — respongué ardidament la noya, sentintse a sa vegada una