Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/233

morros y males cares per lo que trobà tan natural llavors? ¿Ho hauría fingit, Senyor? Llavors, aquell entendriment, aquella embestida reprimida, allà a la porta, no responía al delatador defalliment d'ella? ¿Donchs de què naxía, què podía significar?»
 Aquest problema, per ella insoluble, aquest misteri, que d'esser home hauría anat a aclarir corrents ab una senzilla explicació, era lo únich que l'atormentava tot sovint; lo únich que, en aquell temps, li ensombría la vida de dubtes y d'anyoranses vagues. La contemplació matexa del festeig de sa filla li despertava, a estones, una gelosía secreta, rancuniosa, inconscient, molt semblant a la que tant l'havía acorada a Puigcerdà: una mena de set de felicitat que, a lo mellor, tenía cohentors d'enveja y, a lo mellor, se traduhía en desitx vehement de veure a n'en Deberga, ni que fos tan sols de lluny per algun carrer. D'aquí tot aquell guaytar d'un cantó al altre, tot aquell llambregueig contínuu, que, anant en cotxe ò a peu, li reparava l'Elvira ab un cert somrís amarch.
 Per fi, un día, al moment d'anar a pujar al cotxe en sortint d'una botiga de devant del Liceu, l'Elvira observà, de cua d'ull, que sa mare saludava a algú. Cercà ab la mirada, y atrapà encara a n'en Deberga,