Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/249

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — Però, filla, no ploris. ¿A què ve tant de plorar? No veus que seguim parlantne, — exclamà la Pilar, amollant ja un xich, devant la consternació de la seva filla.
 — Té rahó la teva mare. Vamos, vamos, Elvireta, aconsòlat, no siguis axís. Tot s'arreglarà; — hi afegí la Julita, corrent a amanyagar la noya ab petons y passadetes de mà pel cabell.
 — Jo no'm vuy riure de ningú, — replicà la Prim. — Però, vamos, ara tu mateix que sabs lo que m'heu fet gastar en plets y obres, tu, que pots calcular lo poch que jo hauré estalviat en tres anys y mitx de viuda, ¿no comprens que, fins dexantme fer de la pell tiretes, com sembla que voleu, lo que jo podría donar a la noya fora desproporcionadíssim a lo que correspon a la casa Dou y a la fortuna d'un potentat com l'Amós? ¿Per què, donchs, fer sacrificis inútils? Sant Martí, pera abrigar a un pobre, se quedava ab mitja capa. Aquí jo'm quedaría nueta, pera donar tota la capa a un rich, que no n'ha de menester ni tan sols mitja. —
 Llavors, l'Ortal procurà demostrarli l'infimitat del sacrifici:
 — Nó, no m'has entès. Tu no t'has de despullar de lo qu'hajas anat estalviant, sinó momentàniament. Lo que se't demana es, en resumides cuentes, un senzill anticipo. Jo