Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/55

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

des per aquell camí apartat y vorejat de còdols y matolls que la privavan de fugir, ò anava fentse fosch y aumentantse la melancolía que pera ella tenían sempre les montanyes, ja era un'altra cosa. O's moría de basarda, ò's sentía presa de tristors.
 Axís, una tarde, ja molt avensat el crepuscle, trobantse més amunt de Dorres, asseguda dalt d'una tartera ferrenya y altíssima, devant per devant del Puigmal, que, de la banda enllà de Cerdanya, enlayrava, com per dessobre d'una gran mar de boyres, sa oscada y solitaria cresta, la Pilar se sentí corpresa d'duna melangía imponderable. A doll fet l'anava amarant la tristesa; una tristesa negra, amarganta, atuhidora, que no's podía espel-lir del cor. Y pensant en sí, en son trist passat, en son trist present, en son trist pervindre, de prompte y sens saber per què, pensà també ab en Deberga. «¿Quí era aquell home? ¡Ah, no ho sabía! No havían passat sinó sis hores plegats a la vida! Y ella tantes, tantes que n'hi passaría a gust! Ah, si ella hagués pogut casarse ab un home com aquell, de prossapia distingida, tan fi, tan educat, tan llest... tan diferent, Senyor, tan diferent d'en Dou y del despòtich Ortal, de tota aquella grossería vulgarota en que, de casada, s'havía vist condempnada a viure! Però nó, nó; prou