cientment, ho corregiré més tard amb Damó, del qual tu fas burla sense haver-lo vist mai, i amb altres. I tan aviat com hi estaré fort, t'ho ensenyaré, sense voler-ho retenir; ccar tu em sembla que tens molt per aprendre.
Laq.— Tu ets un savi, Nícias. Però jo aconsello a Lisímac i a Melèsias, aquí presents, que ens deixin estar a tu i a mi en la qüestió de l'educació de llurs fills; Sócrates, en canvi, com deia des del començament, que el retinguin. Si els meus infants tinguessin edat per a això, jo ho faria així mateix.
Níc.— Jo també estic d'acord, que si Sòcrates es volgués ocupar d'aquests joves no s'hauria de cercar ningú més. Amb gust jo li hauria confiat Nicèrat si hagués volgut. Però sempre me'n recomana d'altres quan jo li'n parlo; ell, no vol. Mira, Lisímac, si a tu t'escolta més Sòcrates.
Lis.— Això fóra just, Nícias, per tal com jo faria molt per ell, que no faria per molts d'altres. Què dius, doncs, Sòcrates? M'escoltaràs i t'esforçaràs amb nosaltres a fer esdevenir millors aquests joves?
eSòc.— Seria terrible, Lisímac, de no voler ajudar a qui vol esdevenir millor. Si en el curs d'aquesta conversa jo hagués manifestat el meu saber i aquests dos no, seria just de cridar-me a mi per a aquesta tasca. Però ara... tots havem restat igualment en la confusió. Qui hauríem de triar d'entre nosaltres? Al meu entendre ningú. 201Si això és així, vejam què us sembla el meu consell. Jo crec que cal, oh amics, — la cosa resta entre nosaltres,— que cerquem un mestre, el millor possible, car ne tenim necessitat, de primer per a nosaltres i després per als nostres infants, sense estalviar diners ni cap altra cosa. Quant a restar com som, no ho aconsello pas. Si algú feia burla de nosaltres perquè a la nostra edat considerem digne d'anar encara a l'escola, ens cobrirem amb l'autoritat d'Homer bque diu que «la vergonya per a l'home indigent no és cosa bona».[1] I deixant estar els
- ↑ Odissea, XVII, 347
