Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/35

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

podia al·ludir al nostre Meletos, el qual, segons l'Eutifron,[1] a l'època del procés de Sòcrates era encara jove. Però aquest personatge era segurament, com diríem en català, l'home de palla d'Anitos, el qual era el veritable acusador. Sòcrates parla en efecte[2] de οἱ ἀμφὶ Ἄνυτον referint-se als seus tres acusadors. Anitos era fill d'un tractant en cuirs anomenat Antemió. Afiliat a la democràcia, havia pres part a la deposició dels Trenta tirans, i des d'aleshores tingué una gran influència en la política atenesa. D'acord amb una tendència corrent en la democràcia antiga, Anitos era conservador i tradicionalista en el terreny religiós. — Compari's un personatge com Anitos, que fa condemnar Sòcrates per no creure en els déus tradicionals, amb un home com Crítias, el cap dels Trenta, que en una tragèdia declarava que els déus eren la invenció d'un hàbil polític—.[3] D'Anitos parla encara el Menó[4] de Plató; s'hi manifesta enemic dels sofistes, dels quals, però, assegura no haver-ne sentit cap.
 Finalment, el tercer acusador de Sòcrates fou Licó. D'ell sabem ben poca cosa. Un escoli a l'Apologia 23e diu que era pare de l'atleta Autòlic, que l'any 404 fou mort pels Trenta. Però es opinió general que aquest escoli mereix poca confiança.[5]
 L'Apologia 23e fa els tres acusadors representants de diverses professions, molestades per les investigacions socràtiques. Meletos es vol venjar de Sòcrates pels poetes, Anitos pels menestrals i els homes d'estat, Licó pels oradors.
 L'acusació de Sòcrates s'explica per la llarga sèrie de calúmnies de què fou objecte el filòsof. En la part de l'Apologia platònica referent a les velles acusacions, s'explica tota aquesta llegenda calumniosa formada entorn de Sòcrates. Especialment els poetes còmics fan Sòcrates objecte de les burles més cruels i mal intencionades.[6] El punt culminant de les calúmnies l'ocupa la comèdia Els Núvols d'Aristòfanes, representada l'any 423. L'obra és de cap a cap una burla sagnant contra Sòcrates, en el qual l'autor concentra totes les veritats i falsedats que ell pensa sobre els nous filòsofs. Els termes de l'acusació dels «vells acusadors» en Plató, no són sinó una reunió d'acusacions que es troben en Aristòfanes. Aquelles ànimes sàvies que estan en el φροντιατήριον,[7] com si diguéssim en el local de pensar o el «pensori», s'ocupen sota la direcció de Sòcrates de cercar què hi ha sota terra,[8] i Sòcrates mateix apareix suspès del sostre per mitjà d'un

  1. I, b 5
  2. Apologia, 18b
  3. En la tragèdia Sísif. Diels Vors. 81 B. 25 i Nauck. Frag. trag. gr.2, p. 771.
  4. Menó, 90c i seg.
  5. Vegi's, però, Wilamowitz Platon, II, 48.
  6. Vegi's a Jahresbericht des Kath. Gymnasiums zu Beuthen, 1869, l'estudi de Peters, De Socrate qui est in antiqua comoedia, on són reunits els textos més importants.
  7. Núvols, 94 i seg.
  8. 188 i seg.