Pàgina:Romeu i Julieta (1923).djvu/107

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Entren Capulet i la Dida


Capulet

   A la posta del sol, l'aire os destil·la
en rosada ; prò així que és a sa posta
el fill de mon germà, plou de valent.
I ara, noia : t'ets feta un canalobre?
llagrimetes encar? pluja seguida?
Ton cos menut oontrafà bé una barca,
i un vent i un mar; car tos ulls sempre tenen,
perxò en dic mar, flux i reflux de llàgrimes;
el cos teu és la barca, que navega
en l'onada de sal; i els teus sospirs
són el vent, que amb tes llàgrimes en lluita,
i elles lluitant amb ell, faran que es tombi,
sinó és que sobrevingui prest la calma,
ton cos tempestejat. — Li has dit ja, dona,
ço que hem resolt?

Senyora Capulet

    Li he dit, senyor; mes ella
no ho vol, i em remercia. Així la folla
sigués casada ja amb sa sepultura!

Capulet

   Poc a poc, poc a poc! fes que t'entengui...
Com és, no vol? És que no ens dóna gràcies?
No en té orgull? No se'n troba ben sortosa
de que, indigna com és, puguem donar-li
per marit un tan digne gentilhome?

Julieta

   Orgull, no; mes pel fet vos só agraïda;
mai podré sê orgullosa del que odie;
mes hi ha amor, agraint, fins sent per odi.

Capulet

   I ara, i ara, saviassa! Què empatolles?
«Orgullosa...» i «mercès...» i «no mercès...»