No puc parlar?
Ja prou, xerraire folla;
garleu sentències a l'entorn de l'olla,
que aquí res n'hem de fer.
Vos cremeu massa.
Pa del cel! Això em porta a la follia.
Dia, nit, d'hora, tard, a casa, fora,
jugant o treballant, amb gent o a soles,
semtpre ma cura ha estat de ben casar-la;
i ara que trobo un cavaller, de noble
parentela, hisendat, jove, amb bons modos,
farcit, com se sol dir, de totes prendes,
tals com un hom pensà tingués un home,
cal que em piuli una folla desgraciada,
una nina ploraire, en sa sort tendra,
dient: «no em vull casar», «só massa jove»,
«no en sé d'amar», «perdó, vos ho demano»;
doncs no et casis; veuràs com et perdono:
pastura on vulguis, però no en ma casa:
mira-t'ho, pensa-t'ho, jo no faig bromes.
Dijous és prop; amb la mà al pit resol-te.
Et daré a mon amic, si ets filla meva;
si no ets ma filla, penja't, cerca almoina,
mor-te de fam per els carrers; car juro
per mon ànima, mai més reconèixe't,
ni els béns de casa per a tu hauran d'ésser.
Pensa-hi bé, que al jurat no he de mancar-hi.
És que no hi ha pietat a dalt dels núvols,
que hi vegi fins al fons, dins de ma pena?
O bona mare meva, no em llancéssiu:
que tot s'ajorni un mes, una setmana;
del contrari, dreceu mon llit de boda
en el trist monument on jeu Tibald.
