No em parlis, car ni un mot hauré de dir-te.
Per mi t'has acabat: fes el que vulguis. (Ix)
O Déu! O dida! Com podré lliurar-me'n!
Ma fe és al cel i mon espòs en terra;
com podrà a terra retornar ma fe,
si el marit des del cel no me l'envia,
deixant la terra? Do'm consell, comforta'm.
Qui ho diria que al cel es fessin trampes
contra un ésser tan fluix com jo mateixa!
Què em dius? No tens per mi un mot alegre?
Dida, consol!
A fe ací ell tens. Romeu
és desterrat; i, el món per res em jugo,
mai gosarà tornar per acusar-te:
o si ho fa, caldrà bé que se n'amagui.
Doncs sent el cas així tal com és ara,
crec millor que tu et casis amb el comte,
que és un bell gentilhom! Prop d'ell, Romeu
és un mal drap; no té pas l'àguila
tan verds, tan vius els ulls, ni tan formosos
com els que Paris té. Maleït siga
fins mon cor, si no penso que hauràs d'ésser
ben sortosa en aquest segon casori,
car millora el primer! i si no el guanya,
aquell ja és mort; o que ho fos més valdria,
puix ni que siga viu no pots servir-te'n.
Parles amb tot ton cor?
I amb tota l'ànima,
o els dos sigueu damnats.
Amén.
