Un cementiri, i en ell, el panteó dels Capulet
Dóna'm l'antorxa, noi, i un xic allunya't;
apaga-la, és millor, no vull que em vegin.
A sota aquell xiprer vés-te'n a jeure,
posant l'oït sobre la terra flonja;
així no es darà un pas pel cementiri —
prou estovat de tan cavar fossanes —
sens que tu el sentis: aleshores xiula'm,
en senyal que ja sents que algú s'acosta.
Dóna'm les flors: Compleix mes ordres, vés-te'n.
(A part) Gairebé sento por que sol em deixi
en aquest cementiri: bé, provem-ho. (Es retira)
Ton llit nuvial, flor dolça, adorno amb flors —
o dolor, pedra i pols et fan doser! —
i amb aigua-rosa cada nit, o amb plors
si altre no, sospirant les regaré:
ma ofrena, doncs, de cada nit, serà
guarnir de flors ton panteó i plorar.
El noi m'avisa que ja algú s'acosta.
Quin peu damnat per aquests llocs camina,
torbant l'esplai de ma amorosa pena?
Duu antorxa? O nit! per un instant amaga'm.
