i allavors el meu home — que al cel siga —
que era d'un gènit alegrós, va pendre
la noia al braç, i amanyagós va dir-li:
«de memòria has caigut? Pobra menuda!
Doncs quan siguis més gran cauràs d'esquena,
no és veritat?» i per la verge santa,
dient «sí!» deixà els plors la bona peça.
Ja veieu com ve a tomb una facècia.
Ni que cent anys visqués, puc ben jurar-ho,
mai podria oblidar el «vritat, Jul?»
ni aquell respondre «sí!» la bojarrona.
Bé, prou, dida: calleu.
Bé, sí, mestresa;
però no em puc estalviar de riure
pensant com deixà el plor, de cop, la noia,
dient que «sí!», i això que us asseguro
que el bony que es féu al front ben bé muntava
com fesol de pollastre; un cop terrible,
que la féu plorar fort; mes quan va dir-li
el meu marit, que si caigué de cara,
«doncs quan siguis més gran cauràs d'esquena,
vritat, Jul?», tot dient que «sí!» la noia
callà en sec.
També tu deus callar, dida.
Callo, doncs. Déu no et deixi de sa gràcia.
Eres l'infant més bell que he dut als braços:
i si visc fins a veure com et cases
no vull res més.
Tot just d'això de bodes
et volia parlar: digue'm, Julieta,
filla meva, què et sembla si et caséssim?
