Ca! vull conjurar-lo.
Romeu, caprici, boig, amant, passió;
presenta't sots la forma d'un sospir;
recita un vers només i m'acontento;
plora sols «ai de mi!», tot fent de guisa
que vagin consonants «senyor» i «amor»;
diu-li un bell mot a ma Comare Venus,
i un motiu propi per son curt de vista
de fill i hereu, el noi Cupidó-Adam,
que amb tanta traça ferí el rei Cafetu,
fent que estimés una donzella pobra.
No em sent, no es mou, ni es remou gens; el simi
és mort; cal conjurar-lo: i et conjuro
pels ulls enlluernats de Rosalina,
sa front alta i sos llavis escarlata,
per sos peus menudets, ses cames dretes,
sa viva cuixa i el restant que hi toca...,
que ens apareguis en ta pròpia forma.
Si és que et sent, tu faràs que s'enrabiï.
No el pot això agreujar; s'agreujaria
si evoqués en el cercle de sa amada,
un esperit de discordant natura,
i deixant-li fins tant que el vencés ella
amb sos conjurs; en ço hi hauria ultratge;
ma invocació, però, és honesta i bona,
i sols volguí, iamb el nom de sa estimada,
fer-lo aparèixe' a ell.
Podem anâ'ns-en;
entre eixos arbres s'ha amagat, sens dubte,
per sentir-se parió amb la nit humida;
cec és l'amor i li escau bé la fosca.
Noi pot fitar el blanc, si amor és cego.
Sota un nespler deu ésser segut ara,
