Contra eix mot vull donar-te una armadura,
que és la filosofia, la mel dolça
que en tota adversitat pot confortar-te,
fins en l'exili.
De l'«exili» encara?
Que la pengin, a la filosofia!
sinó és que pugui fer una Julieta,
mudar de lloc una ciutat o rompre
la sentència d'un príncep, m'és inútil,
no val res, i d'això ja no me'n parlis.
Aleshores ja veig que els folls no hi senten.
Com sentiran, quan els de seny no hi veuen!
Parlem de ton estat: vull esbrinar-lo.
De coses que no sents no pots parlar-ne:
fossis jove com jo, ton bé Julieta,
casat de sols fa una hora, mort Tibald,
encegat com só jo, i com, jo en exili,
llavors podries parlâ a to, arrencar-te
els cabells, i gitar-te, com jo, a terra,
prenent la mida que tindrà ma tomba.
Aixeca't, truquen; bon Romeu, amaga't.
No ho faré; a no ser que l'alè càlid
d'un cor malalt, m'emboiri i m'abscondeixi
als ulls que em busquin. (Truquen a la porta)
