Prometheu Encadenat (1898) - Escena III
| Sou al capítol «Escena III» | |||||
| Prometheu Encadenat (1898) | |||||
|
Escena II | Escena IV | 
| ||
ESCENA III
Prometheu i el chor de Nymphes
Remor sonora
i aroma suau els meus sentits ubriaga.
És diví o és mortal? Qui és que puja
fins aquest cim a veure mes desditxes?
Mireu-me a mi, sóc déu, déu de miseries,
lligat per sê enemic del excels Jove
i als demés déus odiós, per una culpa:
per haver estimat, ai! massa als homes.
I que és eixa remor com batre d'ales
que l'aire açoten blanes i lleugeres?
Tinc por de tot quant vinga i se m'acosta.
No tinguis por de res: som gent amiga!
Rivals del aire, totes acudírem
després d'havê aplacat al nostre pare,
el ferotge Occeà, que no volia
que a ton socors vinguessim. I lleugeres
les aures nos han dut. De malls i ferro
remors sentirem desde l fons dels antres,
i, no gosant venir, ta gran desgracia
pogué molt més que la vergonya nostra,
i al fi hem vingut descalces en les ales
del carro volador del vent suavissim.
Oh niçaga de Thetis la fecunda,
que, nascuda per l'ample de les platges,
voleies sobre l'ona remorosa!
Contempleu-me aquí dalt d'eix precipici
engrillonat i immovil, fent la vetlla
menys envejable!
Ja ho veiem! Horrible
nuvolada de plors als ulls s'aboca
al veure lo teu cos viu consumint-se
entre mig de tristissima agonia.
Mana al Olymp gent nova, que governa
ab noves lleis, i Jove, injust, usurpa
de terra i cels, sense raó, l'imperi.
Lo que abans fou sagrat, ara s trepitja.
Tant-de-bo sota terra o en els antres
del infern, que tants morts, ai! solen rebre,
o a les goles del Tartar ab cadenes
indisolubles, ell volgués gitar-me,
on no m vegessin ni los déus ni ls homes,
ni ningú s'alegrés ab mes desditxes!
Ara dels vents sóc misera joguina
i ab mon sofrir mos enemics s'alegren!
Quin déu hi pot haver tant dur d'entranyes
que s gaudeixi ab tos plors? Qui, si no és Jove,
ab tu no s plany de ta dissort amarga?
Jove és crudel, i ab cor altiu, ple d'ira,
pretén domar la celestial niçaga.
I no torna endarrera fins que logra
o assaciar son cor ab malifetes,
o ab sa puixança dominar als altres.
Encara que lligat ab aquests ferros
me veig per força, ja vindrà algun dia
en que al senyor dels déus li faran falta
els meus consells pera saber qui l sceptre
i ls honors li pendrà. Més que no s pensi
que ab meloses paraules ni ab encisos
m'ha d'enganyar, ni ab amenaces fortes
m'ha d'ablanir; que jo ni una paraula
li tinc de dir, fins tant que m vulgui treure
els cruels grillons, i per l'afront que m mata
passi penes tant tristes com les meves.
Crec que ets massa atrevit, i en mig d'aquestes
calamitats, massa alt veig que enraones.
L'esglai s'ha apoderat de la meva ànima
i m fa por ta fortuna; crec que l'exit
d'aquest trasbals te pesarà; recorda
que l cor i el pensament intim de Jove
pera tots sempre foren un mysteri.
Prou que ho sé que és ben dur, que la justicia
a son voler sense raó esclavisa;
més ja vindrà l moment que haurem de veure-l
amansit, quan ferint-lo mes industries,
l'ira obstinada vulga aviat, rendint-se,
mudar en amistat i suau concordia.
Conta-ns-ho tot, i explica quin delicte
en tu castiga Jove, ab tal feresa;
conta-ns-ho tot (tén compte ab tes paraules).
És historia ben trista i dolorosa,
ben trista de contar, però ai! encara
és més trist el callar-la; m'afligeixen
tots els records de l'existencia meva.
Quan hi hagué un jorn que ls déus se dividiren
per rancunies entre ells (puix a Saturne
n'hi havien uns que destronâ intentaven
per posâ a Jove en el seu lloc, i uns altres
de Jove s'oposaven al imperi),
jo als Titans la concordia aconsellava,
i els fills del Cel i Terra no m cregueren.
Encara feren més, que mes paraules
rebutjant ab aspror, pensaren prompte
regnar ells sense obstacle, però ab lluita.
La meva mare Themis i la Terra,
en un mot el pervindre m revelaren
que ni per força ni violencia, un dia,
tindria algú l'imperi, sinó ab traça,
que és molt mellor que tota força. Aquestos
vaticinis un jorn als déus jo deia
i del davant irats me varen treure.
Me va semblar mellor dur-men la mare,
que de bon grat ab Jove feia lliga.
Jo vaig fer amagar al vell Saturne
ab sos fidels en un racés del Tartar,
i havent fet a son fill mercè tant alta,
amargues penes ell a mi m retorna;
als amics i fidels no sens vol creure,
i això és lo pacte d'eixa tyrania.
I si ara us tinc de dir com és que m tracta
de manera tant vil, oïu-me us prego.
Quan s'assegué per primer jorn al throno,
thresors i potestats distribuïa
a tots els déus, més dels mortals encara
ell no s'ha recordat ni sen recorda.
I volia d'un colp abolî ls homes
i crear-ne de nous, segons ell deia.
Tothom ho trobà bé! Vaig oposar-m'hi
no més jo i... ningú més. I m'atrevia
a deslliurar als homes, de que anessin
anichilats del Orco a les tenebres.
Per això tant i tant ara sofreixo
i és tant trista i odiosa ma figura!
Jo tingui pels mortals misericordia
i per mi no n tingué Jove, que m mata
sense matar-me, fent que així sofreixi!
Ben bé deuria tindre l cor de pedra,
oh Prometheu, qui al oure ta complanta
ab tu no s'indignés; fins ai! voldriem
no haver vist lo que hem vist; després de veure-ho
el cor tinc mig partit per l'amargura!
Tinc un ben trist posat pels que m'estimen!
Encara n'has passades més?
Vedava
jo als mortals que la mort endevinessin.
I quin remei contra la mort vas tindre?
Entre ells posava cegues esperances.
Ja pels mortals fou gran profit!
Encara
el foc els hi vaig dar.
I és cosa certa
que ls homes ara l foc tots posseeixen?
I moltes arts i industries que n reporten.
I per eix crim fins ara t'atormenta
Jove sense pietat? I no s'aplaca
hi posa terme a tos dolors?
No l posa
perquè no vol posar-n'hi.
Vindrà un dia
que prou n'hi posarà. Quina esperança
te resta, sinó ell? Veus que tens culpa?
Com i perquè la tens, val més no dir-ho,
ni a mi ni a tu ns és grat. Deixem-ho corre,
i busca a tos dolors remei depressa.
És cosa facil dar consells als altres
quan els dolors i els mals no són pas propris:
no costa res renyar al trist que brega
en braços de la pena o la desditxa.
Vaig pecar convençut, i, així ho declaro,
per ajudar als homes sols pateixo.
No m creia pas per ço sofrir tant crua
i amarga pena, ni en aquesta roca
que mes carns d'aital sort se maseguessin.
No ploreu per mos mals, al món torneu's-en
i conegueu la sort que a mi m'espera
pera saber lo fi de ma tortura.
Ajudeu-me, ajudeu-me, vos demano,
que una dissort una altra sempre n crida.
Ho demanes a aquelles que ho desitgen,
oh Prometheu! fugint d'aquí lleugeres
i l'ether travessant d'aucells morada;
a l'aspra terra baixa ja m'entorno
a saber quina sort a tu t'espera.
(Entra l'Occeà.)