Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/Joan Pais, la revista 'Catalonia' i darrers textos filològics
VI.5. Joan Pais, la revista 'Catalonia' i darrers textos filològics
És a partir d'aquest moment que Joan Pais, per no perdre la primacia entre els filòlegs algueresos, insistirà en l'antiguitat de la sua gramàtica. Ja hem vist que en la seva lletra adreçada a mossèn Alcover el 29 de setembre de 1906, escrivia que «ja de uns set anys he compilat una gramàtica del nostro dialecto». A Barcelona, la revista Catalonia, a la redacció de la qual acabava d'entrar Ramon Clavellet, informava sobre la pròxima aparició, a cura de Pais,
d'una Gramàtica del llenguatge alguerès, amb la adjuncta de un estudi sobre l'influencia dels dialectes italians (genovès i napolità) sobre lo de l'Alguer (Catalonia, 16, pàg. 6).[1]
No era la primera vegada que aquesta revista s'interessava pels treballs de Pais: al número del 27 d'octubre de 1906 (núm. 24) havia estat publicada «Una lletra d'En Páis», que reproduïm tot seguit:
S. D. Joseph Aladern – Barcelona
Molt Senyor meu: abans de tot perdónime si li escriv aixi tard. Quant m'és pervinguda la sua lletra estampada jo era malalt y pera això no li hé pogut respondre lego.
Mil gracies del gentil invit que V. me fa com a bon català que me vant d'ésser; me dolch molt, però, de no poguerli fer un dó digne de V. y del sou treball y, en especial manera, de la nostra gran mare Catalunya.
Si jo me fossi trobat sa quant V. m'ha enviat la sua preuhada lletra, jo hauria escrit calqui cosa de millor que no sien los pochs versos que li envich.
Era propi dolentíssim de me véure en la impossibilitat de no poguer fer rés de bò y de nou y també de més útil per la dolsa, l'estimada, l'adorada patria llunyana, que tant y tant pensa sempre per los seus fills.
Jo hauria volgut especialment escriure unes quantes notes sobre la utilitat y necessitat de l'unitat de la llengua y sobre tot demunt a la llengua catalana, aquesta llengua armoniosa y robusta que nos recorda les glories y les virtuts dels antichs nostros besavis que la parlàven pura y amb orgull.
Quants, al contrari, are li fiquen castellanismes y galicismes é italianismes creyent de fer obra bona, sense pensar que li tréun lo que més la caracterisa!
Senyor, jo que llig los diaris catalans que m'envien y certes obres que se publiquen en català, veig quant és corromput lo nostro llenguatge també en la mateixa Catalunya!
¿Perqué no se reuneix una academia que amb la publicació de una bona gramática y un bon diccionari dongui unitat a la llengua dels nostros majors y la purguin de totes les improprietats, de les quals l'han assoterrada'ls galicisants, castellanisants é italianisants?
Una llengua com és la nostra és uno [sic] vera pena que sigui aixi maltractada. Nosaltros Algueresos també afiquèm italianismes y sardismes en lo nostre hermós llenguatge, ¿ma, qui culpa, si no tenim una gramática ni un diccionari hont trobar la vera forma de l'us catalá?
Perdónime, Senyor, si hé feta aquesta vehementa digressió; ¿que vol? quan se tracta de la nostra llengua jo pert lo sentit; perqué me fa molt mal de la véure aixi maltractada.
Pocs dies més tard, Catalonia va publicar el primer dels dos articles de Joan Pais sobre gramàtica, «De fonètica algueresa» (núm. 18, pàg. 6), al qual seguí la «Morfologia algueresa» (núm. 21, pàg. 7).
L'avís de la revista Catalonia segons el qual era imminent la publicació de la Gramàtica del llenguatge alguerès, a cura de Joan Pais, no va fer-se realitat. No hi ha dubte que el seu autor havia volgut difondre aquesta notícia, probablement apressada, per recuperar el seu antic protagonisme, amenaçat per la figura del seu cosí Palomba. Però, al mateix temps, creia possible la publicació, a Sàsser, de la versió italiana del seu estudi. L'endemà de la conclusió del I Congrés, el 19 d'octubre de 1906, escrivia al seu amic R. Serra:
Sà? Lo municipi y molts meus amichs m'han promès de me fer publicar la mia gramàtica. Després vostè la podrà traduhir, si creu, en català. Jo, com li he dit ja de tante temps, só un probe estudiant, òrfan de pare y mare, que ama mil sacrificis estich continuant els estudis y l'any qui ve esper d'ésser farmacista... Després, quant só passat a l'Universitat y havia ja reunit un gran material per refer la gramàtica, he pres a completarla y enguany l'he acabada de compilar.
Però van passar els anys i el projecte no se realitzava. De fet, a la mateixa carta del 1906 es referia al seu treball com una gramàtica «que és completa o quasi». L'any següent, parlant dels casos de rotització fonètica, se demanava encara:
¿Serà millor deixar las paraulas escritas com ho éran antigament y donar reglas per la diversa pronúncia, o al contrari serà més lògich substituir las novas consonants, nadas de la corrupció, a las primitivas, almenys en los casos en què hi són per natura?
Certs aspectes de la seva gramàtica, per tant, eren encara poc clars. I els seus consellers catalans, a l'hora d'ajudar-lo, no sempre l'orientaven en la mateixa direcció. Són ben eloqüents, en aqueix sentit, les divergències d'opinió entre Rossend Serra i mossèn Alcover pel que fa a l'ortografia dels grups consonàntics d'origen culte:
Contemporàniament a vostè, per gust, jo he escrit també a mossèn Alcover, el qual, respecte a certas consonants que en alguerès no pronunciem més, diu que fóre mellor escríurelas. Y segons ell tindríam d'escriure, per ex.: acte, director, administrar, objecte, aptitut, etc. Qu'en diu, vostè? En tot el resto mossèn Alcover va plenament de acordo ab vostè, però en axò no la pensa igualment.
La gramàtica de Pais va restar inèdita. No tan sols l'exclusió del Congrés, la dissolució de «La Palmavera» i la desaparició de Ramon Clavellet van deixar el nostre autor en una situació de quasi aïllament; la seva professió, a més, va portar-lo lluny de l'Alguer, a Castiadas, des d'on era completament impossible la comunicació amb el nord de Sardenya.
En efecte Joan Pais va traslladar-se l'any 1912, en qualitat de famacèutic, a la colònia penal de Castiadas. En les tres lletres que, després de cinc anys de silenci, Joan Pais va escriure al seu amic Rossend Serra entre el 1912 i el 1913, són encara presents temes de gramàtica. Després d'interessar-se sobre la formació dels plurals, el nostre autor observava que
la mia gramàtica reposa encare, perquè las condicions econòmicas no m'han permitit de darla a l'estampa. Veuré si me serà possible enguany.
Havent conegut, però, l'abast de la gramàtica de Pompeu Fabra, l'any 1913 va escriure:
Me fa gran plaier que finalment sia finida aquella horrible anarquia ortogràfica, que tant nociment portava a la nostra bella llengua.
I, després de proposar un parell d'observacions sobre l'ús de la «ç» i de la «l·l» segons la nova gramàtica, va imposar-se un silenci definitiu sobre aquests temes.
- ↑ Tots els textos de temàtica algueresa apareguts a Catalonia són transcrits dins A. Nughes, Ramon Clavellet, 39-50 i 125-152.