Terra baixa - Acte Primer

De Viquitexts
Sou al capítol «Acte Primer»
Terra baixa
 Descarrega l'obra
Portada Acte Segon







Acte primer



 Casa-molí á pagés. La cuyna. Al fons, banda esquerra, una porta sobre dos grahons, que estará cuberta per una cortina. Al fons, banda dreta, porta gran que dona á un porxo. Pel costat dret del porxo s'anirá cap al lloch de las molas; més enllá del porxo hi haurá casas, arbres, etz. A la banda dreta de la escena una porta. A la banda esquerra, en primer terme, la llar, y en segon terme una porta petita. Al mitj de la escena una taula de menjar. Per tot cadiras, banchs, eynas del molí, sachs de blat, etz. Es al cayent de la tarde.



ESCENA PRIMERA
XEIXA garvellant blat. Després PEPA y ANTONIA.
XEIXA

   Tant se me'n dona que quedi net com brut, aquest blat. (Buyda'l garvell y torna á omplirlo.) Té: y que li amargui al amo.

PEPA, ve de fora ab un cabás ab monjetes per esclofollar.

   Deu vos guart.

XEIXA
   Bo! Las d'aquí al costat!
ANTÒNIA, entrant.

   Ola, Xeixa!

XEIXA, indiferent.

   Ola.

PEPA

   Vením á fer companyía á la Marta. Sembla mentida! El molí tocant á casa, y si nosaltres no vinguessim... Oy, Xeixa?

XEIXA, seguint garvellant indiferent.

   Oy.

ANTONIA, cridant.

   Marta! Marta!

PEPA, cridant.

   Som las Perdigonas. Surt!

XEIXA

   No sortirá pas la Marta. Ab aixó, si veniu á fer las tafaneras, ja us en podeu entornar, que no hi ha feyna.

PEPA, asseyentse.

   Qué vol aquest? Veurás: jo esclofollo las monjetas pel sopar. Ajúdam, Antonia.

ANTONIA, á la Pepa.

   Y pregúntali del casament.

PEPA, a la Antonia.

    Espérat.

ANTONIA

   Ápala, dona!

PEPA
   Donchs... Donchs, que's casa ó no's casa, la Marta?
XEIXA, cantant y garvellant. Burlántsen.

   «A la vora de la mar—n'hi ha una donzella...»

ANTONIA, á la Pepa.

   Tórnahi.

PEPA

   Xeixa: donchs que's casa?...

XEIXA

   Pepa!...

PEPA

   Qué hi ha?

XEIXA

   Donchs qué us caséu ó no us caséu vosaltres?

PEPA

   Ves ab qué sortiu are!

ANTONIA

   Qué n'heu de fer, vos?

XEIXA

   Com que ja l'heu passat el floret de la joventut... Que la Antonia ja deu anar pels cuaranta. (A la Pepa.) Y tu, minyona, si fa no fa!...

PEPA

   Es que no ens n'amaguém cap nosaltres d'any!

XEIXA

   Quants, donchs, quants?

ANTONIA

   No tením... els que'ns dona la gana!

PEPA

   Esclofolla, dona! (Fent la carinyosa.) Veuréu, Xeixa: nosaltres voldríam saber cóm está aixó de la Marta...

XEIXA, no deixantla seguir.

   No sé qué us passa á tots els Perdigons, que ningú us truca á la porta.

PEPA

   Es que si jo'm volgués casar!... (Cremada.)

ANTONIA

   Y jo, ves! Jo que... (Ho han dit las duas juntas.)

XEIXA, no deixantlas dir.

   El vostre germá gran, el Joseph, se va casar; y té, viudo als cuatre dias. El Nando es solter, y... res, que á horas d'are us trobeu per mereixer entre mascles y femellas cinch de la germandat. (El volen interrompre. Ell riu.) Cinch de despariats, y que s'están al saltador... y no n'hi ha de fets. Y vaja, que si no's casa la Nuri quan siga més grandeta, se'n perdrá la mena dels Perdigons. (S'entorna á garvellar rient desvergonyit.)

PEPA

   Tot aixó es de rábia, Antonia, perquè no s'ha pogut casar ab la Marta.

XEIXA, cantant y burlántsen.

   «A la vora de la mar — n'hi ha una donzella — n'hi ha una donzella...»

PEPA

   Y que'n debeu tenir de verí al cos d'ensá que's va morir el pare de la Marta! Vos us diríau, es clar: s'ha mort el moliner; are'm casarán ab la molinera. Y miréuse: d'aixó ja fa un any, y us l'espinyeu'l el casament, com nosaltres.

XEIXA
   Val més que canti. (Segueix cantant.)
ANTONIA

   Que'n te poca á la cara!...

PEPA

   Esclofolla! Qué no veus que l'engreixas?


ESCENA II
PEPA, ANTONIA XEIXA y NURI, que ve fent una samarra de punt de mitja.
NURI, de la porta.

   Ja he dut á jochs als indiots jo. Qué vinch?

ANTONIA

   Y vína, dona!

NURI

   Com que sempre'm renyéu perque m'estich ab la Marta. Es que ella m'estima més que vosaltres. Ay, ay!

PEPA

   Be, digas: d'alló, d'alló.
 (En Xeixa entra y surt del porxo fent feyna.)

NURI

   De primer... De primer cullíume aquestos punts de la samarra. M'he enganxat per uns rebolls de tant depressa... (Els hi cull la Antonia.)

PEPA

   Bé, qué sabs?

NURI
   De qué?
PEPA

   Per qué t'hem fet anar á la hermita, donchs?

NURI

   Oh, no hi era'l Tomás! La hermitana sí, que m'ha dit unas cosas!... Y quinas cosas m'ha dit la hermitana!

        PEPA, á la Antonia que anava a parlar.

     Deixa dir á la Nuri.

NURI

   Donchs m'ha dit: «Mirat, Nuri: tot aixó que veus, tot, tot es del hereu Sebastiá. La caseta en que viviu vosaltres, — vol dir la nostra, Pepa, — aquesta hermita, 'l molí, — aquest, aquest, — el mas gran ahont viu l'hereu Sebastiá, tot aixó que sembla un poblet escampat, tot, tot es del hereu Sebastiá.» Ves si me'n ha dit de cosas!

PEPA

   Aixó ja ho sabiam.

ANTONIA

   Y tal, dona!

NURI

   Oh! Esperéuse, esperéuse, que encare'n sé més, encare. M'ha dit que si caminava, caminava... d'are fins á demá al vespre, encare tot, tot fora del hereu Sebastiá. Veuréu, veuréu: que si agafo un aucell, que'l deixi, qu'es del hereu Sebastiá; que si passa un llangardaix, que no l'apedregui, qu'es del hereu Sebastiá; que si corre un barp per la riera, que no'l pesqui, qu'es del hereu Sebastiá!...

ANTONIA

   Be, si!

PEPA
   Y d'aquí, d'aquí, qué t'ha dit?
NURI

   Donchs jo aixó no ho sabia, y ella, la hermitana, y l'hermitá, que fa cuatre dias qu'han vingut, ja ho saben.

PEPA

   Y ahont era l'hermitá?

NURI

   L'hermitá? L'hermitá se'n havia anat á buscar el pastor; un pastor qu'es de molt lluny, molt lluny, per casarlo aquest vespre ab la Marta.

PEPA, alsantse.

     Ja m'ho temía jo!

ANTONIA

   Aquest vespre?

XEIXA, tornant al garvell. Apart.

     Té; ellas ho han sapigut!

ANTONIA

   Y qui li ha fet anar al Tomás?

PEPA

   El Sebastiá. Oy, Nuri?

NURI, que vol fer samarra.

      Ay, que m'amohineu!

ANTONIA

   Digas, digas.

PEPA

   Y que no te'n passis res!

NURI

   Li ha fet anar l'hereu Sebastiá. Com qu'ell es l'amo de tu, y de mí, y del hermitá, y de la Marta, mirat, ell fa'ls casaments, y mirat, se casan, y... mira't... es l'amo. Plegam aquest punt, corre. (No li fan cas.)

ANTÒNIA, al Xeixa

   Y aquest que no ho volía que ho sapiguessim!

PEPA

   Doncs hi anirém, hi anirém al casament, mal que tots se reventin.

XEIXA

   A mi si que...!

NURI

   Jo ja fa temps que ho sabía, que la Marta ho deya qu'era del hereu Sebastiá; sinó que no ho entenía, alashoras, ves. (Riu ab candidés.)

PEPA

   Qué diu, aquesta!

NURI

   Jo, jo. Que ho vaig sentir un dia: sinó que no us ho vaig dir a vosaltres perque me'n donava vergonya. Y jo no ho sé perque me'n donava de vergonya; peró me'n donava!

PEPA

   Veyám, qu'es, aixó; veyám.

NURI
   Donchs una tarde, jo que tenía'ls indiots á l'ombra dels castanyers, me veig venir pel camí de baix al hereu Sebastiá y á la Marta, y jo que m'amago; y ells que passan poch á poch, poch á poch, com si fessin passeyo, y sento que deya ella plorant: «Ja ho sé, ja, que sempre tindré de ser teva.» Y ell, l'amo, l'amo que li va fer de contesta: «Jo, encare que tu't casessis, y encare que jo'm casés, sempre seré teu.» Teu volía dir qu'ell sempre seria de la Marta. Oy qu'es estrany?
PEPA

   Qué't deya jo, Antonia?

ANTONIA

    Aixó deiyan?

NURI

   Sí que ho deyan sí; y ella plorava, y ell sério.

XEIXA, apart

   Fins las criaturas s'han d'enterar d'aquestas cosas! Jo no ho hauría de permetre, que passés avant, aixó!

NURI

   Pepa, explícamho, aixó. Que la Marta siga del Sebastiá, com tu y com jo... ja ho entenc; peró qu'ell siga de la Marta...

PEPA

    Be; deixaho corre.

XEIXA

   Al menos calléu are que ve la Marta.

PEPA

   Veurás; ja ho coneixeré jo desseguida si está contenta.


ESCENA III

MARTA, PEPA, ANTONIA, NURI; després JOSEPH y NANDO. Las donas creuhen que la MARTA sortirá de la porta que está cuberta ab la cortina, mes ella ve del molí. Avansa cap al mitj de la escena ab el cap baix, y al adonarse de las donas se fica de pressa per la porta de la cortina.


ANTONIA

   Te; si ve de las molas!

Y nosaltres que'ns pensavam...
PEPA

   Veyám qué'ns dirá quan ens vegi.

ANTONIA

   Jo'm penso que resa. (Cridantla.) Marta!

NURI

   Si se'n va!

PEPA

   Marta! Marta! (Ella se'n va més de pressa.)

ANTONIA

   Som nosaltres

(Ja es fora. En Xeixa se n'ha anat are cap al porxo.)
PEPA, girada cap á la cortina

   Veurás: tant es que fassis com qué no fassis, que hi vindrém al casament. Poca vergonya!

NURI

   Aixó! Que n'hem d'aprendre de casarnos nosaltres.

PEPA

   Are que ho sápigan el Joseph y'l Nando.

ANTONIA

   Si ja son aquí'ls germans!

(Venen ab les eynas del camp á coll y entran depressa y cansats en Joseph y en Nando.)
JOSEP

   Ja ho sabém tot, tot. (Ràpit.)

NANDO

   Aquest vespre's casa. (Id.)

PEPA
   Jo ho he sapigut de primer, jo.
JOSEPH

   Nosaltres, que'ns ho ha dit el Perruca.

ANTÒNIA

   A nosaltres la Nuri...
 (La Nuri mentrestant fa samarra.)

PEPA

   Que li ha dit la hermitana. (Tot molt animat.)

NANDO

   Donchs al Perruca l'hermità mateix.

PEPA, perque no cridin

   Qu'ella es allà dintre que s'empolayna!

JOSEPH

   Donchs ho sabém tot, tot. Veuréu: feya dias que l'hereu Sebastià li buscava un marit a n'aqueixa, y no n'hi trobavan cap que li fes, perque volía un marit que fos ben bestia, y més bestia que tots els de per aquí no'l trobavan. Y es que volía que no sapigués res de...

NURI

   De qué?

PEPA

   Digas, Digas.

JOSEPH

   Donchs l'hermità, que no pensa mal, va dir al amo que coneixía un minyó qu'es pastor, y que no s'havia mogut may de la vora dels moltons allà pels camins de las Punxalas, y qu'era un tros de pa. Al sentirho, l'amo va esclafir a riure, perque ja'l coneixía á n'aquell beneyt de pastor. Com qu'era d'ell el ramat que guardava! Y va dir al Tomás que, sí ell s'hi avenía, ja li feya pessa. Y no sé com s'ho van enjiponar que, tot d'amagat, aquests dias ja la Marta l'ha vist á n'ell y ell ja l'ha vista a la Marta, y tot està a punt per avuy. Afiguréuse si és rucás, el Manelich! Li diuhen Manelich, sabeu? Donchs afiguréuse si ho es, de rucás, que ab prou feynas ha vist quatre persones en sa vida, y encara mascles, que de donas... potser ni la ferúm n'ha sentit, de las donas.

PEPA

   Eh que sembla mentida, Antonia, que hi hagi xicotas que's casin aixís?

NURI

   Pobre Marta! Ay, ay! Donchs a mi m'estima forsa, la Marta! Y fins un dia, plorant, me va dir qu'era igual que jo quan era petita.

PEPA

   Com tu? Quant pagaría! Ves dihent, Joseph, corre.

JOSEPH

   Veuréu: ahir va sortir de la hermita'l Tomás á buscar al Manelich perque's casin totseguit qu'arribi. Que no l'han volgut aquí fins al casament perque no s'enteri de res. (La Nuri vol replicar y no la deixan.)

PEPA

   I cóm ho sabs?...

JOSEPH

   L'hermità, al anar ahir cap a las Punxalas, s'aturà á beure al mas Perruca, y tot satisfet ho va contar al hereu Perruca, y'l Perruca á n'á mí. Oh! Y que ho va contant á tothom d'aquestos vols! Y que aquí no s'ho pensen, y's trobarán que vindrá una gentada al casament.

PEPA

   Y quin paper més lleig que fa, l'hermitá! Echs!

JOSEPH
   Es que'l Tomás no ho sab, tot aixó del Sebastiá y

   de la Marta... Que no ho veyéu que fa cuatre dias que'l pobre vell te la hermita?

ANTONIA

   Donchs jo ho diré tot, y no's fará'l casament.

JOSEPH

   Rehira de!... Sí, xerreu, y l'amo que'ns prenga la casa y las terras!

PEPA, á l'Antonia

   Nosaltres mudas.

NANDO

   Res, res; ja s'ho trobarán.

JOSEPH

   L'amo tot ho fa be, que's l'amo! Ho sentiu, rucas?

PEPA

   A qui dius rucas! Tu sí qu'ets ruch, tu!

(Segueixen insultantse tots.)
NANDO

   La Marta!

MARTA, cremada y plorosa

   Fora tothom d'aquí! No vull veure á ningú!

PEPA

   Si ja ho sabém tot, dona.

MARTA

   Que us en anéu, dich.

JOSEPH

   Es que nosaltres veníam...

MARTA

   A casa vostra! (No's mouhen.) Que us en aneu! Donchs...! (Agafant eynas, cabassos y tirántloshi tot cap al porxo.) Teniu! Tot! Tot! Aneu! Aneu!

(Se'n van replicant.)
PEPA

   Ay! Las monjetas! (Arreplegantlas de terra.)

NURI

   Y jo també, Marta!

(La MARTA no s'hi ha fixat en ella.)
PEPA

   Ajudam, Antonia. (Per las monjetas.)

MARTA

   Tots! No vull ningú! Fora!

NURI

   Si soch la Nuri! (Los altres ja van desapareixent.)

MARTA, carinyosa.

   Tu, Nuri! Vina; fesme un petó! Te, y te. (Besant-la y plorant.) Déixam! Déixam!

NURI, sortint.

   Pobreta! No sé qué deu tenir! M'ha mullat la cara!


ESCENA IV
MARTA

 No sé perque tinch de plorar d'aquesta manera! Tants anys que no ploro aixís!... Si jo'm pensava que ja ni'n sabía! (Se va aixugant ab pausas.) Jo havía de dir que nó, y sempre que nó, al Sebastiá; que per forsa no m'hi casarían! Are ho veig, are, lo desgraciada que soch! (Pausa.) Si no soch ningú

jo, ningú; que'm van agafar com á una bestia, y com una bestia m'han criat; y are!... Mareta meva! (Pausa.) Jo no'l vull, nó, á aquest home! Jo no l'haig de voler al Manelich! Que'm deixin estar tota sola! (Petit remor fora.) Será'l Sebastiá: que no ho vegi que ploro, que'm pegaría'l malas entranyas! Si ell me pegava fins que'm matés, sí que ploraría, sí; sí que ploraría. Mes el Sebastiá també deu patir casantme á mí are; perque si no'm portés voluntat, ell prou que'm llensaría! Y, te, nó; que'm vol aquí; aquí sempre, sempre! (Pausa.) Que'n dech ser de dolenta jo! Dolenta d'aquí ben endintre! (Per son cap.) Perque si no ho fos tan de dolenta, tindría més esperit jo, y ja fa temps qu'hauria fugit d'aquesta casa, ó m'hauría tirat pel xuclador de la resclosa! (Rabiosa contra ella mateixa.) Y no m'hi tiraré ni avuy mateix; y fins m'hi casaré ab aquest home! (Remor á fora.) Qu'es aixó á fora! Será'l pastor! Sí, sí; será'l Manelich! Jo no'l vull veure! Jo no'l vull veure! (Fuig cap á dintre.)


ESCENA V
NURI, TOMÁS, XEIXA, PEPA y ANTONIA
NURI, corrent.

   L'hermitá! L'hermitá!

TOMÁS

   Ay! Ay! Y quina cruixidera als ossos, Xeixa!

PEPA
   Y donchs, que no ha baixat aquell pastor?
(En Tomás s'ha assegut.)
NURI
   Se diu Manelich. Quin nom més bufó! Fa cabrit, oy?
ANTONIA

   Y que no baixa?

XEIXA

   No l'amohinéu al Tomás.

TOMÁS

   Veuréu: el Manelich ja tresca á horas d'are; sinó que'l minyó ha tingut d'ensinistrar al home que's queda ab el remat. Mes diguéu á la Marta que no trigará, nó, que ja pot fer tocar las campanas!

PEPA

   Anémhi, y veurém qué fa.

ANTONIA

   Jo devant, jo.

NURI

   Jo li diré, jo.

XEIXA, cridant.

   Aquí totas! Desseguida!

TOMÁS

   Quan penso que jo l'hauré fet aquest casament tinch una mena d'alegria!...

XEIXA

   Y tant mateix s'hi casará aqueix pastor ab la Marta, Tomás?

TOMÁS

   Qué si s'hi casará dius? Si está boig de content, l'home! Pobret! Aixó per ell es com si tornés á neixer.

PEPA

   Es que jo he sentit a dir qu'es un totxorrot.

ANTONIA
   Sí, sí; un babau.
XEIXA, apart.

   Jo li haig de contar tot al Tomás.

TOMÁS

   Babau!... Qui ho diu qu'es un babau'l Manelich? Es un ángel de Deu. Tot bondat, y ab un cor! Que prou jo'l conech de quan el tenía de rabadá. Aixó sí, també te'l seu geniot, també; qu'un dia de poch no mata un home.

ANTONIA

   Y cóm es? Cóm?

NURI

   Jo'm penso que deu ser més bonich!

PEPA

   Calla, dona, calla.

TOMÁS, molt alegre.

   Donchs veusaquí que hi he arribat que encare no era ben be de dia, y me'l trobo encare dintre la jassa voltat dels bens y cantant, l'home. Els gossos quan m'han sentit, quins lladruchs! Jo'm penso que'l Manelich m'ha pres per una mala cosa, perque anava á agafar la escopeta. Conteu quan m'ha vist! S'ha posat á saltar com... com una daixonsas; perque n'está d'enamorat! (La Pepa y la Antonia se'n burlan.)

NURI

   Pepa: y se salta si s'está enamorat? Y cóm se fa per estarho?

TOMÀS, rihent.

   Aquesta m'ha fet riure! Cóm se fa, tafanerota? Se n'está, vetho aquí; que aixó no s'ensenya ni á la Doctrina, ni á estudi, ni... ni... Se n'está y prou. Si ell m'ha dit que tot el dia se'l passa enrahonant ab la Marta! (Las donas no ho entenen.) Sí, sí: per fershi. Ca! Si te una cabrota que tot lo dia la crida: «Marta, assí! Marta, allá!...» (Tots se posan á riure.) Y are sortím á fora, que está per arribar el Manelich.

(S'alsa per anar á fora.)
NURI

   Aném!

PEPA, al Tomás.

   Agaféuse.

TOMÁS

   Ja puch are. (Van cap á la porta.)

XEIXA

   Esperéuse, Tomás.

ANTONIA

   Aném, aném. (Surt.)

NURI, empenyent á la Pepa.

   Surt! Depressa!

TOMÁS, á Xeixa.

   Qué hi ha?

XEIXA

   Escolteu. Qué no hi havíau estat may per aquestas terras?

TOMÁS

   No, fill.

XEIXA

   Ni al mas del amo, ni aquí?

TOMÁS
   Veurás: jo menava terras d'un oncle del Sebastiá, d'allá vora Figueras. Y ja no podía, en bona refé. Y'l Sebastiá m'ha donat la hermita per mí y la dona. Y si tu ja ho sabs que fa cuatre dias que hi som!
XEIXA

   Es á dir que vos no sabeu res de...

TOMÁS

   De qué? Parla clar, home.

XEIXA

   Donchs, clar; veuréu. Que si'l Manelich es un ximple, com diuhen, no's te de casar ab la Marta; y si no ho es, menos.

TOMÁS

   Potser sí que t'hi voldrias casar tu! Mirat que ja us conech á vosaltres!

XEIXA

   Jo? Ni que me la donessin coberta d'or á la Marta la voldria. Y mireu: busco amo per anármen, que prou n'hi he aguantat de cosas. Mes aquesta pillastrada qu'are farán aquí no la aguanto.

TOMÁS

   Digas, digas, que no m'agrada fer mals pensaments.

XEIXA

   No ho sé si ho sabeu com va comensar aquest tripijoch. Veuréu; aném al gra. La Marta, qu'era una minyoneta, captava pel mon ab son pare... ó un que li feya de pare, que aixó may ho he vist clar. Υ'l Sebastiá... m'enteneu?, els va fer quedar als dos en aquestas terras, y al vell li va donar, perque'l portés, aquest molí.

TOMÁS

   Aixó ja ho sabía. Y ben bé que va fer el Sebastiá.

XEIXA

   Donchs ho va fer...

TOMÁS
   Digas.
XEIXA

   Si sembla que no'm vulgueu entendre! Donchs ho va fer, vaja, perque la Marta y'l Sebastiá...

TOMÁS

   Aixó es mentida! Embusterás!

XEIXA

   Esperéuse. Y sabeu are perque la casa?

TOMÁS

   Que't dich qu'ets un embustero! Ho sents?

XEIXA

   Deixéume dir! Donchs la casa á fí de que la gent no enrahoni. Perque'l Sebastiá te empenyadas las hisendas y'ls remats, y'ls tribunals están per tirarshi assobre. Y ell per salvarho tot s'ha de casar ab una pubilla. Sinó que no la haurá la pubilla mentres que no's crega tothom que s'ha acabat aixó de la Marta.

TOMÁS

   Te torno á dir que aixó es mentida!

ΧΕΙΧA

   Si lo de la Marta ho sab tothom aquí!

TOMÁS

   Mala llengua! Vésten d'aquí, sinó!... (Amenassantlo.)

XEIXA

   Donchs digueu que vos hi consentiu!

TOMÁS

   Que jo hi consento!...

XEIXA
   Sí qu'ho he dit, sí!
TOMÁS

   Dolent! Mal esocrpit!

XEIXA

   Sí qu'ho he dit, sí!
 (Van á agafarse quan se senten erits fora.)



ESCENA VI
MANELICH, XEIXA, TOMÁS, NURI, PEPA, ANTONIA, JOSEPH, NANDO y PERRUCA, homes y donas. Crits y gatzara de tothom. S'anirá fent fosch.
JOSEPH, desde'l porxo.

   Ja es aquí'l Manelich!

CRITS, fora.

   El nuvi! El nuvi! El Manelich!

PEPA, entrant.

   Que no surt la Marta!

NANDO, ab dos ó tres d'altres entrant.

   El nuvi! El nuvi!

MANELICH, entrant.

   Y que sí que hi soch aquí! Y com una dayna qu'he vingut corrent! (Molt espressiva la alegría.)

NURI, entrant ab Antonia y Perruca y altres.

   Deixéumel veure! Jo'l vull veure!

TOMÁS, rihent, al Manelich.

   Y quin corre'l bona pessa!

MANELICH, al Tomás.
   Y no per vos, nó; per ella que corría! Ahont es, ahont la meva galindayna?
PEPA

   Marta! Marta!

TOMÁS

   Are sortirá, are.

MANELICH, pels que'l voltan.

   Que gent que hi ha ai mon, Mare de Deu! Si sembla que siguem á Núria! (Tots riuhen. Ell corre á mirar per la porta de la cortina γ torna al mitj.) Vosaltres tots qué contents! Y jo també! Tírali! Sinó que si'm giro cap á montanya'm poso xup, que ploraria; que hi deixo'ls moltons y'ls gossos que m'estiman com á germans, mal m'está'l dirho! (Mitj plorant.) Ay, Tomás, sense jo'l llop!
(Ploriqueja alt. Tothom riu, y ell, al adonársen, s'axuga'ls ulls γ riu bondadós. De cop se'n va á mirar per la porta de la esquerra per si hi ha la Marta.)

Nuri, rihent fort quan ja'ls altres no riuhen.

   Ay, que'm fa riure'l trapasser!

TOMÁS

   Au, reposa, home.

MANELICH

   Donchs que no hi baixa per aquí'l llop, minyons?

XEIXA

   Massa que hi vé, rehira! Ja'l veurás, ja, si Deu no t'ajuda!
(Riu la geni maliciosament, y'ls uns als altres se diuhen que dissimulin.)

MANLEICH

   Sembla que avuy nos casém tots aquí. Quin riure!

TOMÁS
   Que tanta gresca! Aneu fora, aneu; encare trigará'l casori. (En Xeixa també'ls vol treure.)
MANELICH

   No'ls tragueu, nó; fins que surti la Marta. Oy qu'es guapa la Marta, minyons? Oy? Oy? Oy qu'es guapa?
(Ha anat d'un grupo al attre pregunlantho, ficantse pel mitj atolondradament.)

PEPA

   Prou! Y fresca, y... dallonsas...

JOSEPH

   Ja ho crech! (Tots han anat dihent que sí.)

MANELICH

   Donchs mentres qu'ella's clenxina allá dintre, y's renta la cara... per mí que se la renta, per mi la cara... vos contaré á tots, vaja, cóm s'ha enjiponat aixó de que'ns aparellessin. (S'asseu á la taula.)

JOSEPH

   Conta, conta. (Altres ho diuhen ab ell.)

PEPA, y altres.

   Digas, digas.

NURI, posantse dreta á vora d'ell.

   Jo aquí. Jo aquí.
(En Xeíxa s'estará moll temps dintre'l porxo sense que se'l vegi. En Tomás estará assegut lluny, trist.)

MANELICH

   Vetaquí que jo cada vespre quan els bens s'ensopían y'ls gossos feyan el cap viu al entorn de la jassa, 'm ficava á la barraca, y avans de que fes cap el Sant Sunyé, vetaquí que deya dos Parenostres. L'un el deya per la animeta del pare y de la mare, que, com s'estimavan tant, ja se'l partían, y l'altre Parenostre'l deya cada cespre, sabéu? perque Nostre Senyor me trihés una... una bona muller. (Riu tothom. En Manelich se crema.) Y que no rigueu d'aixó, qu'aixó no es cosa de riure! (Cremantse més perque segueixen rihent.) Y al que torni á riure li clavo una bofetada.

(Tots deixan de riure.)
TOMÁS, apart.

   Però sí jo no ho puch creure aixó. Reyna Santíssima!

NURI

   Digas, digas, qu'es més bonich aixó!

MANELICH, tornant á posar la cara complascuda.

   Sí, sí que ho es, sí! (Rihent.) Donchs veuréu que una nit jo que dich el Parenostre pels pobrets de casa, bueno. Y jo que comenso l'altre. Y á mitj dir... tururut; dormit. Y aquella nit vaig somiar que'ls remats me fugían de dret als gorchs de Caransá; y jo, empaytantlos, que'ls hi enjego un códol; y, batúa,'l códol va anar á dintre del gorch major! Y l'aygua que comensa á bullir, bullir, y á treure una mena de fum negre... Y entremitj d'aquell fum que'm surten unas... unas cosas estranyas, ab uns ulls y uns brassos y... y una mena de faldillas que may s'acabavan; que no ho sé si eran bruixas ó si no ho eran de bruixas. Y una d'aquellas... envenzions vetaquí que's va tornar més maca!... que semblava la Mare de Deu de Rocalaygua. (Pausa, aixugantse la suhor, rihent.) Y ella que'm fa agenollar. Y com que'm va semblar que volía que li digués el Parenostre aquell de la muller, que li devía, jo que li dich. Y en acabat jo que m'adormo altre vegada. Y no ho vaig saber si ho era una bruixa ó la Mare de Deu. Sols sé que 'm va dir, tot adormintme jo, que aviat me casaría. (Tothom ho comenta.) Calléu, calléu, que no he acabat encare. Y al endemá de tot alló jo que'm veig sortir d'entre la boyra terrala á cavall de tres mulas á tres personas veritables. L'una persona era en Tomás: vos, vos malandando, que ja me las pagaréu totas! Ah batúa!

(Rihent de broma.)
TOMÁS

   Jo, sí; y que no me'n empenedeixo.
 (Ab intenció picant á terra ab el bastó.)

MANELICH

   L'altre era l'amo,'l sinyor Sebastiá, y l'altra persona ja us ho podeu pensar qu'era la Marta. Conteu jo quina feyna á escorxar un cabrit, y á espeterrellarlo al foch, y á riure!... Y quan ja'ns el menjavam, l'amo que'm diu: «Manelich: que t'agrada ser pastor?» «Prou!», jo li faig. Y ell que'm diu: «Y que no t'agradaría ser moliner?» «Si hi hagués blat per moldre!», jo que li faig. Y ell que hi torna: «Y que no t'agradaría casarte?» «Prou y reprou;—jo que també hi torno—si hi havía dona que'm volgués, y... fos maca!» Y jo allavoras estirava la carn del cabrit ab una dalera! Y'm giro; y la Marta se n'havia anat d'aquí enllá ab vos.

TOMÁS

   Perque parlessiu tu y l'amo.

MANELICH
   Com de fet que parlarem. Y que'l sinyor Sebastiá'm va dir molt seriás y baixet, que casi no'l sentía, que... «Veurás: tinch un molí tocant á casa, y com que's va morir el pare d'aquesta xicota, hi falta un home al molí que li fassa de costat y que siga un tros de pa. Y com que tu ho ets... si vols jo m'encarrego de tot, y quan jo t'ho mani, baixas y't casas ab ella.» Y com que la Marta no era gayre lluny, me la miro; y'm va semblar que m'agradava... Vaja, que'm va agradar forsa, forsa! Y l'amo s'hi va acostar, y jo al darrera. Y l'amo que li pregunta si'm volía á n'a mí. Y ella que fa una miqueta que sí ab el cap. Y jo, que anava á riure, al veure que ella feya com si plorés, també ho vaig voler provar d'enternirme; y no vaig poder, y vaja, que no vaig poder; y... arrenco á riure tant fort que fins las montanyas contestavan! Y varem quedar promesos. (Pausa.) Ah! Y aquell vespre ja no més vaig dir un Parenostre: el dels de casa: que demanar muller, nó; puig ja la tenia. (Riu y plora enternit.)
NURI

   Plora! Plora! (Estranyantho.)

TOMÁS

   Be, home, per aixó no ploris.

MANELICH

   Es que ploro d'alegría. Qué vos sembla, companys? Qu'era la Mare de Deu ó qu'era una bruixa alló d'aquell vespre?

NURI

   La Mare de Deu! La Mare de Deu!
(La gent contesta dihent qu'era una bruixa γ rihent.)

XEIXA

   Una bruixa! Una bruixa!

TOMÁS, indignat.

   Encare estás que'l Sebastiá!...

XEIXΑ

   El Sebastiá? Preguntéuho á n'ell, qu'are arriva.



ESCENA VII
SEBASTIÁ, MOSSEN, NURI, PEPA, ANTONIA, TOMÁS, XEIXA, JOSEPH, NANDO, PERRUCA, homes y donas, MARTA quan s'indiqui.
NURI, perque calli tothom.

   L'amo de tot! L'amo de tot!

SEBASTIÁ
   Que no ha arribat el Manelich?
MANELICH

   Si jo soch aquí, sinyor! Deixeu, que us vull besar la má!

SEBASTIÁ
   Nó, home, nó, apártat. Ahont es la Marta, Tomás?
(En Xeixa torna á ser fora.)
TOMÁS

   Oh!... Es per allá dintre.

SEBASTIÁ

   Mossen: veshi, y que surti.
(En Mossen surt á cridar á la Marta.)

MANELICH, á Tomás per Mossen.

   Qui es aqueix home?

TOMÁS

   El majordom del amo. Volía ser capellá avans.

SEBASTIÁ

   Manelich: tot ho teniu despatxat. Vos casaréu are, aquí á la hermita: com qu'es meva, tot está á punt. El rector ja hi será. La benedicció, y llestos.

MANELICH

   Y jo no vos ho pagaré may, sinyor; may!

MOSSEN, al Sebastiá.

   Diu que ja sortirá aviat.

SEBASTIÁ

   Cóm aviat? (Cridantla.) Marta! Que surtis, dona! (Ab més imperi.) Marta!

TOMÁS

   Jo us voldria parlar, tots sols, Sebastiá.

SEBASTIÁ
   Ja'ns lleurá, home. Gracias á Deu! La Marta!
MARTA, ab un llum encés que deixa á la taula.

   No teníu espera per res. (Plorosa.)

SEBASTIÁ

   Ja'l tens aquí al Manelich, dona.

MARTA

   Ja't vaig dir que quan siga l'hora estaría á punt. (Nirviosa.) Qu'es l'hora ja? Anémhi!

MANELICH

   Donchs que no'ns dihém res jo y tu?

MARTA, apartánisen. Apart.

   Jo no me'l! puch mirar á aquest home, què'm fa més fástich que'l Sebastiá mateix!

MANELICH, al Tomás rihent.

   Li faig vergonya!

PEPA, á la Antonia.

   S'hi casa per forsa!

SEBASTIÁ, rabiós y dissimulant.

   Marta! Que vull que li enrahonis! Que jo t'ho mano!

MARTA, plorant.

   Deu meu!

PEPA, á la Antonia.

   Plora la Marta, plora!

MARTA, que ha sentit á la Pepa.

   Qué hi ha de la Marta? Qué?

PEPA, rihent irónica.

   Deya qu'es guapo'l teu... promés.

MARTA, rihent rabiosa γ anant al Manelich.
   Manelich: míram qu'estich alegre! Míram! Míram!
MANELICH, rihent.

   Y jo! Com qu'aixó es de riure!

SEBASTIÁ

   Párlali més, Marta; párlali!

MARTA

   No! (Volguéntsen anar.) Ja torno desseguida jo.

SEBASTIÁ, agafantla pel bras.

   Rehira de!... Qué t'he dit jo!

MOSSEN,á Sebastiá.

   Qué feu! (Rihent γ alt.) Donchs γ'l vestit nou? Que no se'l posa'l nuvi?

SEBASTIÁ, dominantse.

   Tens rahó, que no hi pensavam de vestir al bon mosso; al... al letxuguino, (Tothom riu burlántsen.)

NANDO

   Letxuguino!

JOSEPH

   Li han dit letxuguino!
(Mentrestant en Tomás parla ab molt interés ab Mossen. La Marta está de colzes á la taula amagant la cara entre las mans. En Manelich s'ha quedat de cop parat, no entenent aquellas paraulas.)

MANELICH

   Bon mosso... Si vol dir tirar dret ab la fona, y botre com els isarts singles avall y singles amunt, y dur la Marta á coll-y-bé saltant las passeras de Riu-blanch quan las neus se fonen, oydá, sí que'n soch de bon mosso! Mes... (S'atura á escoltar.)

PERRUCA, á Nando, reventantse de riure.
   Li han dit letxuguino!
NANDO, á Perruca, id.

   Letxuguino!

MANELICH

   Mes aixó de letxuguino... (Tothom riu fori. Després de veure qu'encare riuhen se posa furiós.) Vull saber qué vol dir letxuguino! (Rialla més forta. Agafa ab rabia al Nando. Las donas xisclan.) Aquest que ho diga! (La Marta parlava al Sebastiá γ se'n deixa.)

NANDO

   Vol dir... no ho sé! Vol dir.-. currutaco!

MANELICH, deixantlo convensut.

   Bueno, aixó sí. (Repensantse γ molt cremat altre cop.) Y qué vol dir currutaco? (Altra rialla de tothom) Currutaco, qué vol dir? (Agafa un de la gent.) Tu, que parlis! (Li fan deixar xisclant las donas. Corre darrera d'altres.) Qué vol dir currutaco!

(Pega als que atrapa, furiós.)
MARTA, apart.

   Y's deixan pegar per aqueix poca-vergonya!

SEBASTIÁ

   Manelich! (Dominant la gatzara imperatiu.)

MANELICH, calmantse en sech.

   Ay! Té, are m'enfadava jo!

SEBASTIÁ

   Que en aquell cuarto tens un vestit nou pel casament, y que te'l vagis á posar desseguida.

MANELICH

   Donchs vingueu tots, y m'ajudaréu. Y riurém forsa: que no'm vull enfadar avuy!

(Els homes se'n anirán per la porta de la dreta ab en Manelich.)
PEPA

   Veníu, que guaytarém per la finestra!

ELLAS

   Anémhi! Anémhi! (Surten pel fons.)

MANELICH, al anársen.
   Que no'm vull enfadar! Que no'm vull enfadar!
(Entre la gresca dels homes.)
TOMÁS

   Jo are us voldría parlar, Sebastiá; que convé molt.

SEBASTIÁ, cremat.

   Home!... Veuréu, Espéreume á fora, que surto.

TOMÁS

   Donchs vos hi espero. (Surt.)

SEBASTIÁ

   Veshi, Mossen, y me l'entretens; que no sé ab qué surt are. (Lo que segueix que no ho senti ta Marta.)

MOSSEN

   Deixéulo per mí.

SEBASTIÁ

   Ah! Fes dir al rector que desseguida qu'ells sigan á la hermita que'ls casi; y que no m'esperin.

MOSSÈN

   Y vos are despatxeu al Xeixa, que ho ha xerrat tot al Tomás.

SEBASTIÁ
   Ah, sí? Donchs á fora, y desseguida! Y... veuràs, vina. (Apartantlo més de la Marta.) Que may se t'escapi á la Marta que'l Manelich no'n sab res...
MOSSEN

   De debó li heu fet creure qu'ell se casa sabentho tot, y que hi passa?

SEBASTIÁ

   Com t'ho dich que s'ho creu.

MOSSEN

   Llestos. (Surt depressa pel porxo.)



ESCENA VIII
MARTA y SEBASTIÁ. Ella s'ha estat de colzes á la taula y la cara á las mans fins are.
SEBASTIÁ

   Marta.

MARTA

   Sebastiá: ja pots tirar pel cap que vulgas; jo no'm vull casar ab aquest home!

SEBASTIÁ, rihent.

   Sí, eh? Tu haurías volgut un marit... més com cal. No es aixó, tontota?

MARTA, apartantse.

   Nó... Oh, nó!

SEBASTIÁ

   Un marit que t'enamorés cada dia, y que tu .. mírat, any nou vida nova! Y que la sap llarga la meva granoteta de pluja! Donchs que no te'n recordas que't vaig treure d'en mitj del ayguat que t'hi ofega-vas ab ton pare, Marta? (Ell l'ha volguda amoixar y ella s'ha anat apartant. En Sebastiá cambia de cop, cremantse.) Marta!... Aquí, aquí, Marta; desseguida seguida! (L'ha agafada ab rabia pel bras. Quan la te espantada fa una rialla que li fa més por encare.)

MARTA

   Sebastiá: no'm casis ab aquest home. Jo t'ho demano... per l'ánima...

SEBASTIÁ

   Deixa estar als morts, dona! Y... veyám: que't fa fástich el Manelich?

MARTA

   Sí! Molt!... Cóm vols que t'ho diga?!

SEBASTIÁ

   Si, eh? Donchs aixó es lo que jo vull. Y no t'ho pensas pas la alegría que'm donas! Tu't pensas que si t'agradés jo t'hi faría casar ab aquest home? Encare que'm costés la hisenda y la vida no t'hi casarías!

MARTA

   Verge Santíssima!'M sembla mentida que s'hagi trobat un home prou rebaixat, que, sent jo com soch, y ell sabentho,'m vulga encare'l poca-vergonya!

SEBASTIÁ, satisfet de la antipatia d'ella per el Manelich.

   Pts! Es clar que se'n troban!

MARTA, plorant.

   Jo era una criatura quan te vaig coneixer. Y no he sigut lo que he sigut per interés, que prou ho sabs tu! A mí tu no'm vas comprar, y á n'ell lo compras. A quin preu no ho sé; mes sé que'l compras.

SEBASTIÁ

   Si no li dono res, dona! Ja está content de que'l deixi viure aquí á sopluig tota la vida. Pero tu no't donguis per entesa de res ab ell, que'l xicot fará com si no'n sapigués res de tot aixó, m'entens?...

 (Rialla á dintre dels qu'están ab en Manelich.)
MARTA, fugint de la banda ahont han rigut.

   Jo me'n aniré d'aquí avans de casarmhi!

SEBASTIÁ, rihent.

   Bo!

MARTA

   Nó, no me'n aniré; que'm tiraré per la resclosa; que jo'm vull morir avans de que aquest home!...

SEBASTIÁ, enérgicah y rabiós.

   No te'n anirás, ni t'hi tirarás á la resclosa!'M sents, Marta!'M sents? (Agafantla pel bras,)

MARTA

   Me fas por, Sebastiá! Déixam!

SEBASTIÁ

   Parlém clar, Marta. No t'he dit jo sempre que t'estimava á tú més que á tot lo del mon, y que t'estimaría sempre, sempre? (Riallas á dintre que repugnan á ella.) Y que no't deixaría may á tu, perque, encare que volgués, no podría deixarte? Respónme!

MARTA

   No ho sé! Sí, sí!

SEBASTIÁ

   Escolta; escolta. No sabs tu de cert, ben de cert, que si no entran diners á casa las tinch totas perdudas las hisendas? No t'he dit cent vegadas que no me la darán la pubilla Sala que no's pensin que tu y jo ja no som res, Marta? Que no ho sabs que l'oncle del mas Riutort m'ha desheretat per tu, y que si are tu't casas tot s'arreglará y podré treure las hipotecas y'ls embarchs que hi ha sobre'ls masos y las terras? (Ella ab lo cap baix.) Y, mírat: si jo no't portés tanta de voluntat, si no'm tinguessis tant... teu, Marta,'t diría: vésten, no tornis més; cásat lluny, y enganya á un altre que t'estimi. Mes jo no ho vull, nó, qu'ets meva, tota meva! Y sempre, sempre serás meva, que jo no't deixo, Marta, que ni que'm mori't deixo!

MARTA

   Me fas mal! Apartat! (Fugint cap á la banda del Manelich.) M'has fet mal, y... m'espantas!

SEBASTIÁ

   Por!... (Alsantse.) No ho vull que ho digas que'm tens por! Jo'l que vull es que m'obeheixis com sempre! Ho sents? Com sempre; y que m'estimis!

MARTA

   Sebastiá!

SEBASTIÁ

   Mira que no'm coneixes, encare que t'ho pensas que'm coneixes!

MARTA

   Déixam, déixam. M'hi casaré, sí; m'hi casaré.

SEBASTIÁ
   Y es clar que t'hi casarás!
(Riallas del cuarto de la dreta.)
MARTA
   Venen, Sebastiá, venen.
(Fugint de la porta de la dreta.)
SEBASTIÁ, rihent satisfet.

   Si fuges d'ell y tornas! Y aixó es lo que m'agrada.


ESCENA IX
MARTA, SEBASTIÁ, MANELICH, JOSEPH, NANDO, PERRUCA, y altres homes. Després PEPA, ANTONIA, NURI y altres donas. Per últim TOMÁS y MOSSEN.
NANDO, surtint primer.

   Que no's vol posar el vestit nou!

JOSEPH

   Que no's vol posar letxuguino!

MANELICH, passant entremitj.

   No'm vull mudar, nó, que se'n riuhen! Y'm fa pena deixar la meva samarra! Ni'ls bens, quan pedrega, tant assobre meu! Apartéuse!

SEBASTIÁ

   Donchs de cualsevol manera! Marta: la caputxa y sortiu!

MARTA, al Sebastiá.

   Sí! Sí! ja hi vaig. Y entre nosaltres tot s'ha acabat!

SEBASTIÁ, rabiós. Apart.

   S'ha acabat!... Sí, sí: aquesta nit torno!

NANDO, als homes.

   Jo un cop casats toco la campana de la hermita!

NURI

   Té, Marta, la caputxeta. (Entra Tomás.)

MARTA, ab tristesa.
   Tú me la havías de dur. Nuri!
NURI, carinyosa á la Marta.

   Oy que m'estimas are?

MARTA, ab tristesa.

   Míratela, Sebastiá, á la Nuri. Quan jo vaig venir era com ella.

SEBASTIÁ

   A la hermita tothom! (Va sortint la gent.)

TOMÁS, á Sebastiá.

   Nó; fins que jo us haja parlat que no's casin.

SEBASTIÁ, al Tomás.

   Deixéulos, que no's casarán fins que jo hi sigui. (Al Mossen.) Mossen, depressa; qu'enllesteixin depressa!

MANELICH, sortint entremitj de la gent.

   Xup! Xup! El remat! El remat! Jo á la vora de la Marta! Fora! Fora!
(Tothom ha anat sortint en confusió cridant; A la hermita! Aném á la hermita!)


ESCENA X
SEBASTIÁ, TOMÁS y XEIXA
SEBASTIÁ

   Au, Xeixa, á casament.

XEIXA

   No hi vaig jo á casament.

SEBASTIÁ

   Y aixó?

XEIXA
   Perque no... No hi vaig. Y ja está dit!
SEBASTIÁ

   Donchs agafa'ls trastets, y á fora de casa.

XEIXA

   Aixó sí, veyeu? Y ab molta alegría.

SEBASTIÁ

   Y desseguida! Alsa!

XEIXA, apart.

   Fer lo farsell; y ja voldría ser ben lluny.

(Ficantse per la porta de la esquerra.)
SEBASTIÁ, cremat á Tomás.

   Donchs qué hi ha?

TOMÁS

   Que m'han posat en unas grans confusions y en unas grans angúnias; véusho aquí. Y jo voldría dirvosho, y no sé cóm ferho, Sebastiá.

SEBASTIÁ

   Be, rumiéusho y ja m'ho diréu un altre dia.

TOMÁS

   Que m'han dit, y perdoneu si peco, que vos havíau sigut per la Marta... aixís, cóm ho diré, com... com un festejador dolent, y que are enganyavau tots dos al pobre Manelich qu'es un bon minyó. Y com que jo d'aquest casament he vingut á ser com lo pare y padrí, us vinch á preguntar, Sebastiá, y no us ofengueu, fill, qué hi ha de tot aquest bum bum?

SEBASTIÁ

   Qué voléu que hi hagi? Res, home.

TOMÁS
   Eh que no hi ha res, Sebastiá? Si jo us ho conech per la cara qu'ells son uns xerrayres. Miréuse: devant de tothom els hi vull dir qui son ells y quí sou vos. Els dolents! Y are mateix que me'n hi vaig.
SEBASTIÁ

   Me voleu creure? No digueu res. Com que soch l'amo, á molts la enveja'ls rosega. Y qui ho paga ho paga.
(Ha tornat en Xeixa ah un farsell de roba y una manta. Recull alguna altra cosa de la escena.)

TOMÁS, á Xeixa.

   Ho sents tu, mala llengua?

XEIXA

   Jo ja m'he descarregat la conciencia. Are vosaltres.

SEBASTIÁ

   Si no'n podía ser d'altre que tu! Lo qu'has de fer es acabar ab aquest farsell, y que may més te vegi devant.

TOMÁS á Xeixa.

   Malagrahit! Després que't tenen tants anys aquí...

XEIXA

   No m'ho diguéu malagrahit, Tomás, que no saéu ab qui tracteu.

SEBASTIÁ

   Au, fora d'aquí! Sinó d'un revés te giro la cara!

XEIXA, cuadrantshi devant.

   Peguéume! Au!

TOMÁS

   Y gosarías? Contra'l teu amo?

XEIXA

   Ja no m'ho es l'amo: ni may que m'ho hagués sigut.

SEBASTIÁ
   Y per qué? Lladre!
XEIXA

   Lladre á mí! Rehira!... (Deixant lo farsell y la manta.) Teníu, donchs! Y are no me'n aniré sense dirho tot al Tomás, y al devant vostre, per confondreus! (En Tomás el vol fer callar y conté al Sebastiá) Donchs sí que ho diré, sí; que encarec'l sou l'amistansat de la Marta; que hi entreu aquí de nit y d'amagat per la porta del corral, que passeu pel corredor de dalt y per darrera d'aquella cortina; que jo ho he vist, jo!

SEBASTIÁ

   Deixéume! (Al Tomás.)

XEIXA, al Tomás.

   Y jo us ho juro qu'aixó es cert, y sinó que Deu me condempni. Y que ho juri ell si jo dich mentida. Veyám, veyám: no ho jura!

SEBASTIÁ

   Y que tant de juraments! Anémsen, Tomás, y deixemlo.

XEIXA

   Ja'l sentiu. Ja'n tinch prou jo.

TOMÁS

   Verge dels Angels!


ESCENA XI
SEBASTIÁ, XEIXA, TOMÁS y MOSSEN
MOSSEN

   Donchs qué fa l'hermitá? La vostra dona ha tingut d'encendre'ls ciris!

TOMÁS
   Nó, nó; que s'aturin! (Va cap á la porta.)
SEBASTIÁ, á Mossen.

   Que d'aquí no surti'l Tomás; de cap de las maneras!

MOSSEN, al Sebastiá.

   Qu'es cas!
(Surt Sebastiá. En Xeixa te't farsell al coll y riu sarcástich.)

TOMÁS

   Nó, nó; que no's casin!

MOSSEN

   Qué diheu? Ahont voleu anar are?

TOMÁS

   A privarho! A privarho!

XEIXA

   Tomás; depressa! Y cridéu pel camí; depressa!

MOSSEN, al Xeixa.

   Y deixéulo estar vos al avi!

TOMÁS

   Nó, nó, que me'n hi vaig; que van á fer desgraciat á un pobre xicot!

MOSSEN

   Que nó, us dich!

XEIXA, apartant al Mossen.

   Apartéuvos. Aneu!

TOMÁS
   Ah, sí! Hi corro! (Toca la campana de la hermita y en Mossen se'n va rihent fort á la porta.) Ah! La campana! Ja no s'hi es á temps! Ay Deu meu! Lo que hem fet ab aquest pobre xicot! Y he sigut jo també! Que Deu m'ho perdoni!
XEIXA, tornant á agafar el farsell. Apart.

   He fet tot quant he pogut. Y are me'n rento las mans. (Alt.) Avi Tomás, ja no hi ha remey!

TOMÁS, á Xeixa.

   Are, fill, no'n diguém res al Manelich. Ja está aixó. Y are que Deu hi fassi més que nosaltres.

XEIXA

   Adeussiau, Tomás. Sols me'n empenedeixo d'haver callat tant temps.

TOMÁS

   Adeu! Al cap d'avall ets un bon home! Abrássam. Y mirat, d'aixó d'havertho callat. . conféssaten.

(Abrassats. Remor lleuger que creix.)
XEIXA

   Adeussiau, que ja venen. (Surt rápit.)

TOMÁS, apart.

   Quina vergonya, Deu meu, quina vergonya! Jo no'ls vull veure! Jo no'ls vull venre! (Surt.)
(La remor de la gent que toma del casament te d'anar creixent. Se sent tocar alegrement la campana y crits de viscan els nuvis.)

MOSSEN, als de fora.

   Alsa minyons, s'ha acabat la festa! Tothom á casa!
(Els convidats, sense entrar á la escena, desapareixen, perdentse'ls crits d'alegría poch á poch.)


ESCENA XII
MARTA,MANELICH y MOSSEN, que se'n va.
MANELICH, desde fora.

   Cabras assí! Cabras allá!

(La Marta ha entrat ja á la escena.)
MOSSEN, desde la porta.

   Y are tanqueu vosaltres: y bona nit y bona hora.

MANELICH, veyentlos que s'allunyan.

   Cabras assí! Cabras allá! (Mirant cap á la Marta.) Si are tingués la fona!... un códol al mitj, y borrombóm! l'eseampall! (Pels de fora.) Cabras assí (Cridant cada vegada més fort.) Cabras allá! (De cop.) Marta!
(La Marta s'ha assegut vora ta taula ab el cap baix.)

MARTA, com despertant espantada.

   Qué hi ha? Qué?

MANELICH

   Han dit que tanquéssim. Tanco eh, Marta?

MARTA

   Tanca. (Apart.) Sí, sí; tot s'ha acabat. Tot, tot!

MANELICH, després de tancar.

   Tururut! Llestos! Ay, déíxam seure, que m'han cruixit aquestos! Val més una tronada dels Tretze-vents que aquest soroll dels dimonis. Veurás... no estich be assegut á la cadira! A terra, á terra, com assobre'l gleber. (S'asseu á terra rihent.) Aixís un hom reposa! (La Marta segueix sense escoltarlo.) Qué fa aquella?.,. Xup! Marta! Bonica! (Com si cridés una cabra.) Qué fas Marta? Marta!

MARTA

   Qué?

MANELICH

   Qu'es fréstega aquesta! Mirat jo! (Ensenyantli hont seu.) Allá dalt no'n tením de cadiras, ni ganas! (Bufa á terra y ho escombra ab la mà.) Té; més net qu'una patena. Seu aquí; ápala, dona! Xup!

(Riu ell com fent una gracia.)
MARTA

   Nó! Que nó!

MANELICH

   Ha dit que no! Uix! (Riu y s'aixeca. Apart) Pobreta!

MARTA, apart.

   Ay Deu meu! Y que trigará á ferse de día!

MANELICH

   Donchs si'm fas aquest posat no't dich una cosa. Ja no me'n recordava!... Ab l'alegría un hom se torna més burro! (Buscant en las butxacas y en la pitrera. Apart.) Veurás! Ja veurás jo ara!... Aquí! (Trayent un mocador lligat pels caps.) Ja pesan, ja! Calla, calla; aixó á !a impensada. (S'acosta á la Marta de puntetas. Riu baixet.) Je, je, je! (La toca ab un dit á la esquena ó al cap escarnint un aucell. Alt.) Cucut!

MARTA, alsantse.

   Ah! M'has espantat! Ves! Aixó feu allá dalt?

MANELICH

   Ab quí allá dalt? Si estava tot sol! (Riu carinyós. Mentrestant ha desfet els nusos del mocador. Desfets ja, se posa'ls diners tots en una má.) Volsme donar la má? (Pausa. Ella no'n facas.) Tu!

(Per donarli aquells diners.)
MARTA

   Nó. Y lo que jo vull es que are mateix!...

(Va á alsarse.)
MANELICH

   Esperat! (Ella s'atura.) Mal geniot! No me la donguis la má: bueno. (Estén el mocador buyt devant d'ella á terra.) Mírat: veus aixó? Es una pesseta. (La tira al mocador.) Donchs va ser la primera que he guanyat en ma vida. No la he volguda gastar may, perque fes cría: y mirat, mirat si n'ha fet de cria: Te: totas! (Buydant al mocador las monedas de plata y calderilla que tenia en una má y contra'l pit sostingudas. Rihent conmogut.) Allá dalt quan las contava feyan un altre soroll. Are'l fan més alegre. Deu ser perque tu hi ets! Ah! Mirat! (Buscant entre'ls diners del mocador.) Mirat aquest duro. Encara te sanch: es sanch meva tota. Me'l va regalar un dia l'amo;'l sinyor Sebastiá: que Deu li pagui (La Marta escolta are.) Te, tócal, tócal!

MARTA, apartantli la má are sense odi.

   Nó! Que nó!
(Al veure Manelich qu'ella no'l vol tocar, el besa y'l tira al mocador.)

MANELICH

   Bueno... donchs jo'l beso. (Ressentit. Apart.) Se deu pensar que no es res aixó! (Cremat. Alt.) Donchs sápigas que sí qu'es molt aixó! Que... cada nit venía'l llop al remat, y cada matí hi havía un gos pernas enlayre y faltava una ovella ó un moltó... que alló'm dempnava! (S'ha anat calmant.) Y aixó durá... qui sap lo...'l que durá. Fins que una vetlla'm poso al aguayt darrera d'un recater vora l'escorranch seguit pel llop quan venía. (Ella s'hi va interessant.) Donchs... afigurat jo aquella nit quinas orellas! Ei Carro anava passant, passant allá al cel. Y ja eran las dotze, y ja era la una. Y escolto, escolto... Els esquellins, l'aygua de la neu fosa que s'escorría, l'ayret de la matinada, y'l Carro allunyantse, allunyantse... Quan de cop sento fressa y trepitj, y, fent un bot com un diable, 'l llop me passa per sobre flayrant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, y'ls cabells se'm posaren de punta, y aquí dintre uns cops més forts que m'ofegavan!... Totduna, á la jassa quins udols y lladruchs y belar esgarrifós de las ovellas. Y jo quina rábia á mí mateix per no haverlo embestit al lloparro! Y no sé cóm va ser, que'm planto al mitj del camí per ahont havia de passar el lloparro... Y al entornársen la bestiassa ab la ovella al morro, s'entrebanca ab mí, y jo ab ell, y m'hi abrahono, y li clavo tota aquesta fulla endintre. Y ell corrent ó rodolant rostos avall, y jo ab ell; arrapats l'un al altre; mossegantlo jo á n'ell y ell á mi, y udolant els dos, més qu'ell jo cent vegadas, com duas feras salvatjinas. (La Marta l'escolta ab interés creixent, passant ell de la feresa al entendriment. Pausa.) Y... á l'endemá'm desperto, ó vaig tornar á viure, que no ho sé encare, al fons d'un torrent, entre pastors que'm socorrían y al mitj de la ovella morta y del llop mort també, que á aquestos sí que no'ls van retornar á la vida. A mí'm dugueren á la jassa, y ab oli de neu y de llargandaix me xoparen las mossegadas y'ls trenchs, que per tot n'hi tenia. Y quan ja estava mitj curat, un dia vetaqui que puja'l sinyor Sebastiá y'm dona un duro, Y jo ab l'ánsia de besarli la má'm vaig tornar á obrir la ferida. (Per la má seva.) Y li vaig embrutar de sanch la má d'ell y la moneda. Y'l sinyor Sebastiá'm va dír: «Per cada llop que matis t'hi va un duro.» Y, batúa, per are no n'he mort cap altre!

MARTA

   Manelich... Veurás. (Conmoguda.) Ja la nit es avansada, y... Acabém. (Ab molla pena.)

MANELICH

   Donchs pren tot aixó: prenho. Son vint y tres duros: guárdals. (Recullint ell el mocador.)

MARTA

   Nó... nó.. Son teus: guárdals al... teu cuarto... (Senyalant el cuarto de la dreta. Apart.) Deu meu, si sembla un altre aquest home!

MANELICH

   Al... meu cuarto? Al nostre: allá.

(Senyalant la porta hont hi ha la cortina.)
MARTA
   Encen un llum, y ja t'ho he dit: vésten. Vésten al teu cuarto... y bona nit.
MANELICH

   Que aquest es el meu cuarto, y que allá hi ha'l teu? Qué ho has dit aixó tú?

MARTA, ab pena.

   Sí! Y no'n tens prou d'havermho fet dir, que encare vols que hi torni? Com si tu ja no ho sabessis! (Plorosa y cremada.) Mal home! Y prou que's veya que ho eras! Y are ho ets més, atormentantme, un mal home!

MANELICH

   Qué jo ho sabía? Y qué sabía jo? Qué, Marta? Esplícat. Que jo soch un mal home? Tú ho has dit! Y per qué ho soch are un mal home? Jo vull saberho, Marta, perque m'has dit aquestas cosas! (Rabiós y apenat.)

MARTA, avergonyida.

   Perque á tu... ja t'ho van dir avans.

MANELICH

   El qué? El qué'm van dir? Enrahona!

MARTA

   Ah, nó! Aixó no ho diré may jo; mal me matessin! Mes tu, tu vas consentirho.

MANELICH

   En que fossis la meva dona. Y sí, Marta. En que jo t'estimaría més que á tot lo del mon; més que al pare y á la mare, més; y en que't faría ditxosa!

MARTA

   Nó... Nó!...

MANELICH
   Donchs esplicat, per Deu! Que'm sembla que ho estich somiant tot aixó, y que tu no ho ets la meva dona!
MARTA, apart.

   Ay Deu meu, que m'han enganyat á mí y han enganyat á aquest pobre home!...

MANELICH

   Marta! Qué hi ha, Marta?

MARTA

   Que are soch jo la que'm penso que somío!

MANELICH

   Mes tu has dit cosas que jo no las puch entendre y que'm fan mal aquí dintre!

MARTA, ab por are de que ell ho comprenga.

   Nó, nó, jo no t'he dit res. Sinó qu'estich aquesta nit com si fos boja. Que no sé'l que han fet ab mí. Perque tu... Manelich...

MANELICH

   El qué han fet ab tu?... El qué! Digas, digas!
(De prompte's veu passar un llum per darrera de la cortina que dona al interior de la casa.)

MARTA, apart.

   El... Sebastiá! Oh! (Ab horror.)

MANELICH, ab gran estranyesa y en veu baixa.

   Un llum, Marta! Que no estém sols aquí?

MARTA, ab espant que tracta de dissimular.

   No hi ha ningú! No es veritat.

MANELICH

   Algú qu'ha entrat, Marta!

(Volenthi anar ab la má al pit per l'arma.)
MARTA, posántseli devant.
   Ca, déixaho! (Fingint serenitat.) El llum ja hi sería.
MANELICH

   No't dich que nó! (Desapareix el llum.) Ara l'han apagat el llum.

MARTA

   Ves si hi hauria un llum encés! A tu que t'ho haurá semblat!

MANELICH

   No dius que ja hi era? Si l'he vist jo! Y tu també l'has vist.

MARTA

   Jo no he vist res. Tu ho deyas.

MANELICH

   Que tu no has vist un llum? (Quedant confós.)

MARTA

   Nó, nó.

MANELICH

   Que tu no l'has vist? Y donchs... jo no he vist una claror que anava... (Baixet, confós y tristíssim.)

MARTA

   Si tampoch tu l'has vista!

MANELICH

   No? (Queda mirantse á la Marta fixament.)

MARTA, indignada. Apart.

   Gosar á venir avuy! El malas entranyas. Aixó es temptar á Deu.

MANELICH, pensatiu. Apart.

   Que no l'he vist el llum? Que jo no l'he vist?

MARTA, asseyentse en una cadira de costat per recolzarse en el respaller. Apart.
   Te. Jo aquí passaré la nit: aquí! Com una pedra. (Alt.) A tu ja t'ho he dit... (Senyalatli'l seu cuarto.)
MANELICH

   Sí, sí: no m'ho tornis á dir... Jo allá dintre. Sinó que no hi aniré encare á dormir al meu... allá dintre. (Se deixa anar á terra, ajeyentse poch a poch.)

MARTA, apart.

   Tinch de pensar jo. Perque'l Sebastiá es... (Baixet y ab pena) es un brétol. Y, ay Deu meu, que sempre ho ha sigut un brétol, el lladre! Se deu pensar aquest... (Ab pena) pobre que no'l sento!
(En Manelich, sempre ajegut á terra, s'ha anat acostant fins á alguna distancia d'ella.)

MANELICH, tristíssim, mitj plorós. Apart.

   Aquí, apropet d'ella. No com el seu marit, nó; com si estés sol allá dalt á la jassa de las Punxalas. (Baixet.) Are á dir el Parenostre pels de casa. Aquell per la muller ja ηο'l puch resar, que ja'n tinch, ja, de muller. (Resant.) Parenostre que estau en el cel santificat sia'l vostre sant...

(Segueix sols movent els llabis y sanglotant.)
MARTA, apart.

   Ah, quin cástich el meu!

(Segueix sanglotant ell. Pausa.)
MANELICH, mitj adormit y plorant.

   Tot dorm á la jassa; y'l llop no vindrá, no vindrá... no vin...

(Va movent els llabis mentres cau'l teló.)



TELÓ
Sou al capítol «Acte Primer»
Terra baixa
 Descarrega l'obra
Portada Acte Segon